L'altre dia vaig estar a una cantada d'havaneres.
Havaneres i altres cançons de la tradició propera del país, de la renaixença ençà. Un avi s'emocionava cantant una de les sardanes que van cantar.
Vaig pensar en el país, en el ritme de país. La nostra música, ho tanco a l'havanera, entre rumba i bolero, està més enllà del flamenc que promocionen els ajuntaments universalistes, però també s'expressa en les dues llengues encara majoritàries al país.
Tots plegats vam cantar amb el mateix sentiment de pertinença la bella Lola que el meu avi.
Encarà diré més, la segona escrita per un xarnego, com jo, demostrant que els de la torre d'ivori l'erren més del que pensen, o potser és que des de dalt de la torre no veuen el món, i encara menys el país.
2 comentaris:
M'ha agradat aquesta teva impressió. A vegades, al vol es veuen millor les coses: saber-se distanciar sense perdre la distància del tot.
Gràcies dafnis. Tu ho has dit, a vegades. Si volem massa lluny de la terra només veiem ombres, si ens quedem enganxats a terra els arbres no ens deixen veure el bosc.
Publica un comentari a l'entrada