Ancestres

He aprofitat aquest cap de setmana per escapar-me a Graus en una mena d'aquelarre ancestral de recuperació del passat (meu i familiar) mentre el posava en contacte amb el què -el qui- espero que sigui el futur.

M'han dit que m'assemblo al meu únic avantpassat -simplificant la relació- il·lustre, segurament perquè hi ha qui em mira amb massa bons ulls. Hi ha curiositats a la vida que traspuen una certa ironia poètica, sovint a qui li han fet la vida impossible en vida un cop mort tothom el vol reivindicar.

M'estic rellegint l'os de Couvier - Valentí Puig, a Destino - perquè penso que val la pena llegir assajos amb els que no estic del tot d'acord, encara que només sigui per realimentar l'esquizofrènia vital que representa reivindicar el regeneracionisme espanyol del meu avantpassat i el meu independentisme radical basat en el convenciment que no ens fa falta. Tot plegat m'ha fet pensar en el què i el com, en el sentit d'adoració ancestral d'unes pedres amb ànima etèria i el practicisme racionalista que em fa sentir estúpides algunes polèmiques.

He llegit, amb el regust d'una de les millors xocolates que he sabut tastar - pareu prop de Benavarri, a Can Brescó, a berenar si enfileu la carretera de la Vall d'Aran-, d'una polèmica a la sempre cosmopolita Barcelona sobre el pregó de les festes de la Mercè. Sé que la senyora Elvira Lindo té el sempre indiscutible merit de ser una escriptora de l'aparell intel·lectual del PSOE, per tant un exponent rutilant del cosmopolitisme jacobí espanyol. No sé si té cap altre mèrit, no he llegit res d'aquesta senyora, però penso que tampoc és cap pecat.

De tota manera és lleig que fem vindicació de certs valors menyspreant i menystenint els valors i l'esperit de les pedres sobre les que fem els discursos en el supòsit, sempre esotèric, que aquest esperit tingui algun sentit més enllà d'un onanisme estètic. I perdonin, uns i altres, l'atreviment.

I posats a dir-la grossa, començo a estar fart que en aquest país nostre -el principat, els demés sabran si volen o no- tots els partits aspiren a ser el PRI mexicà dels bons temps i tenen menys idea del que volen ser quan siguin grans que els de l'illa de Cascara de la gloriosa pel·lícula Water encertadament traduïda com Loca Juerga Tropical.