Allò dels balanços i l'any nou

Una de les gràcies de repensar l'any quan ho marca la vida civil del nostre entorn és que ho fem amb un ritme de treball bastant de creuer, sense estridències estranyes i sense començar realment res de nou. Els xocs que et fan sentir estrany queden una mica més lluny del que estem acostumats i les litúrgies socials ajuden a recordar qui ets.

Ara, després de quatre anys francament durs em puc aturar a pensar què vull fer i com vull fer-ho. Aturar-se és un eufemisme amb bastanta mala folla, que voleu que us digui. Però ja ens entenem, oi?

Un cop entres a la dinàmica de noves famílies (que no són ni sí, ni no ni el que fem veure que volem dir) costa molt viure amb naturalitat la dissonància entre paraules, realitats i desitjos.

Veig molts dubtes vitals al meu voltant, moltes pors de coses que, francament, per a mi són una collonada. Veig també una insistència en lluites de farts de sopes i molt paternalisme de qui té la vida resolta des de el bressol.

Fa certa por pensar les conseqüències filosòfiques de tot plegat però el pensament lluny de les certeses és complicat, dubitatiu i feble. Els pensaments forts han perdut tirada perquè a hores d'ara veiem les costures per tot arreu.

De tota manera el que més em fot de tot plegat és que volem fer nous fonaments sobre arenys, restes de pensament arrossegades per la corrent de rius d'aigües braves.

Al final, si som conseqüents acabarem a Sant Boi.