Crides personals

Quan vaig començar a escriure aquest bloc ho feia perquè no pensava que anar pensant i que es quedés en mi era pensament buit. Ara ho faig perquè penso que per ordenar les idees el millor és escriure.

La ficció la guardo per altres entorns, de la mateixa manera que ho faig pel pensament més elaborat d'algun projecte nou que duc al cap. Però pot estar bé que aquí hi vagin caient notes del que estic elaborant en cada moment, encara que només sigui per contribuir a l’entropia.
No sé fins a quin punt tot plegat és una ficció, però aquests dies he arribat a pensar que potser he de repensar el meu compromís de país i la humanitat (el què i el per què).

Fa molts anys que considero certs plantejaments polítics de dogmes irrefutables són escleròtics però no sé si el meu plantejament polític, el pensament de base, no ho és.

«El que és tort no es pot adreçar; amb el que manca no hi pots comptar.»
De tant en tant cal posar en dubte el principi motor perquè hi ha poques coses que no siguin volubles i ara m’adono que tot el motor del que he fet i he viscut va en contra d’aquesta frase. I no sé si és bo deixar-me endur per la literalitat del desencant.

No, no vull caure en el cohellisme. I és un risc que correm tots quan volem canviar el món o nosaltres mateixos. Tot plegat trepitja ulls de poll i el bé, el mal , la correcció i la incorrecció sempre fereix i molesta a uns i altres. A uns perquè pensen que poden elaborar raonaments millors i no els escriuen, a altres perquè el que se t’acut els distorsiona alguna certitud que no saben com gestionar (cal una dosi de cinisme important per poder dur bé les pròpies contradiccions i no tothom la té).

La meva senyora diu que visc al s XIX. Segurament té una part important de raó, de fet a mi m’agradaria poder veure el món amb la senzillesa que el viu ella. Desconec si és formació, si és la meva originalitat (quina forma tant poètica de dir raresa) o és purament incapacitat però tinc un xoc permanent amb la realitat (especialment amb els interpretadors acadèmics de la realitat).

Ensenyament i la boira dels somnis

En aquest bloc he parlat molt poc d’ensenyament malgrat que és un tema que m’interessa i m’agrada molt. No ho he fet per moltes raons, una perquè no en sóc un especialista i perquè no m’agrada parlar per boca d’ase.

Però avui sembla que és el tema del dia perquè com deia ma mare que deia un catedràtic d’institut fa molts anys a falta de dinero en las arcas se cambian los planes de educación i havia de sortir una cosa com el document ple de frases buides que ha presentat ensenyament.

Com que aquest país està ferit de llengua (i tenim la llengua ferida, cal dir-ho) hem saltats tots plegats a fer un debat sobre algunes de les absurditats que hem vist al document i als titulars... i hem fet plorar a les filles dels senadors. 

La realitat del que passa o deixa de passar a les escoles no és gairebé mai el que diu el reglament o la llei, perquè parafrasejant la regla de Sant Benet ja pot ser bona la regla que si el director es dolent no serveix per a res i si el director és bo no cal.

En tot cas el problema del model és bastant metafísic (i no menystinguem la metafísica en el fer humà): el document no és un document centrat en Catalunya, és un document que tracta la catalanitat subsidiàriament i això no era el que ens oferia cap dels dos grups que estan al govern quan els vam votar.

Potser tot plegat només és producte de la boira de pensaments tous que estan fent degenerar occident cap a aparences de rigor que només són monstres de somnis delirants. No ho sé, però si és això com no comencem a fer les coses amb rigor, sense frases buides i pensant en assentar el més proper per poder anar més enllà, tot anirà pel pedregar.

L’ocàs

Em vaig censurar l’escrit de continuació del anterior perquè no sé penjar una cosa, per modesta que sigui, sense que al rellegir-la el mateix dia s’aguanti en el meu cap. De fet a aquest bloc hi ha escrits que ara no aguanten la relectura de l’Esparver actual.

Rellegint-me aleatòriament tinc la sensació que les meves obsessions són recurrents perquè vinc d’on vinc i per això sé on vull anar (què no sé si és on vaig). Això va fer que comencés aquest bloc des d’un anonimat gairebé absolut que vaig trencar gràcies al tant injuriat twitter.

Arriba un moment que tot queda superat, ara m’adono que tot plegat és una (mala) crònica d’un ensorrament d’occident que tiba excessivament les costures i que costa molt viure-la sense fer mala cara.

Però avui volia parlar de mi. Sempre m’ha costat molt parlar de mi, no fer-ho és la meva manera d’eludir els problemes. Però de la mateixa manera que fa temps que vaig dir que volia fer ficció i alguna cosa caurà... Encara que només fos per fer més difícils els premis inspirats en mi.

A mi no em deu res ningú (ni qui no m’ha esmentat on se m’hauria d’haver esmentat). I si li dec alguna cosa a algú no cobrarà perquè no sóc conscient de deure-li res a algú. He anat pagant tot el que penso que he degut el millor que he pogut i no es qüestió de quedar penjat dels escandalls.

Guanyar

El diccionari ja pot cantar missa però si hi ha un verb polisèmic és el verb guanyar, si més no en aquest país nostre on sembla que es faci política per ser oposició o per estar a segon terme.

No faré grans elucubracions filosòfico-històriques perquè fa dies que em sento incapaç de construir un pensament on les bigues tinguin prou solidesa per aguantar el que ens ve a sobre però si analitzes les propostes polítiques rupturistes o d’evolució que veiem a tot occident semblen pensades per ser oposició (i quan guanyen acaben explotant per irrealisme, no només per la oposició de l’status quo).

Després pensem en el nostre país i ens ve de tot, però som mestres en aquesta especialitat de fer i comprar programes d’oposició, que ho aguanten tot perquè estan pensats per no executar-se (o des de l’absoluta irrealitat, que encara és pitjor).

No, no parlo d’aquesta cosa que acostumo a dir-ne lu nostru perquè és un riu del que segurament en parlaré un altre dia. Parlo d’aquests grans principis que ens mouen i anem forjant amb grans resolucions a la Ciutadella buides de contingut i carregades de platonisme ja sia sobre els drets dels palestins o totemitzacions contra dimonis.

Jo tinc unes quantes manies, de fet moltes –a certa edat les manies s’accentuen-, una d’elles és jugar a guanyar i sabent què vull (i puc) fer amb la victòria. El que no em motiva gens és arrossegar aquest anar fent de mitja derrota que sembla que és l’alternativa a les foguerades del puritanisme.