Fi de vacances

Les vacances poden acabar de dues maneres: o llençant a l’aigüera els projectes que estan en marxa o engegant projectes nous.

Un dia vaig dir, mig en broma, que em calia un mes tancat a una cartoixa. I comença a no ser broma. El soroll del dia a dia que m’amara m’està menant cap a culs-de-sac impossibles.

Poder crear és un luxe que només ens podem permetre quan la supervivència no està compromesa, cosa només a l’abast de subvencionats pels pares i funcionaris (en el sentit ampli de les paraules).

Crear no és fer-ho bé. Fer-ho bé és artesania que s’aconsegueix amb treball, pràctica i disciplina però tots volem fer la part del lluïment i sents gent rabiant  de mala manera quan se li reconeix la lluentor a algú que no està a la llista dels lluïbles o, simplement, algú enaltit pels altaveus de la trona ens diu que hem de treballar (ser una mica més artesans i menys artistes pretensiosos).

Per això fa patir que llegint el manifest groc només ens sentim anacrònics llegint els exemples blasmats i d’alguna manera hi afegiríem algun dels exalçats que a parer meu no aguanten vuitanta anys més tard.

En tot cas no sóc gens d’aigüeres, per tant engegarem  la màquina altre cop. I si a algú li agrada millor que millor.

Conservadors

Les eleccions les guanya sempre, sempre, la opció més conservadora per d’esquerres que sigui (sí, l’esquerra pot ser molt conservadora. De fet a casa nostra –i, especialment, al regne- el màxim conservadorisme és d’esquerres). Només falla quan hi ha una revolució o un esfondrament en curs. O quan el resultat és completament indiferent.

Això ho sabem els que, com el dimoni, som prou vells antropològics per poder veure-hi una mica més enllà de la part POP de l’acadèmia.

Ara ens preguntem, ho hem de fer, si aquestes eleccions (aquest cicle) són normals o revolucionàries i la resposta és que són indiferents. Per això a Espanya guanyarà el més conservador (PSOE) i a Catalunya passaran coses irrellevants surti el que surti a les espanyoles.
Bé, irrellevants del tot no. Però sí de cara a Espanya. Això si és compleix el que diuen i els del triangle no tornen a guanyar les enquestes i perdre les eleccions, que no ho descarto.

¡ O nosotros o el Caos!

¡¡ El Caos, el Caos!!

Es igual, tambien somos nosotros.

Cal dir que, si més no a la circumscripció de Barcelona, aquestes espanyoles hi ha possibilitats que facin entrar un element distorsionador més (no pel candidat, què és sistema, si no per el tipus de coalició que el sustenta) que si entren mourà bastant el tauler a les municipals i al festival d’eurovisió.

Vanitat i més vanitat

Sembla que els candidats espanyols siguin una reencarnació estrambòtica del il·lustre i, tanmateix, gloriós Juan Carlos Rodríguez Ibarra, senyera de la catalanofòbia i el progrés bien entendido.

No, el centaure cavalcant per la devesa emulant imaginaris no és gaire més que la plasmació desvergonyida del que ja ens ensenyava l’ínclit governador fa molts anys quan feia de torsimany de los jóvenes nacionalistas españoles que van canviar el azul Mahón de circumstàncies per una rosa roja de debò.

Som tant l’esca del pecat que ens envien Jar Jar Binks a redimir-nos amb l’esperança que sembli que fan alguna cosa i, de passada, acabar de buidar les papallones de la nina de porcellana.

Però nosaltres també ens hem quedat descansats tot fent campanya d’extraparlamentaris (començant pels que les enquestes diuen que ho guanyaran tot) i projectant espectacle tou per arreu, tant que els del cigaló s’acabaran passant al tallat.

En tot cas, tret de les municipals on hi ha qui intenta bastir un guarniment decent, tenim unes eleccions que són foc d’encenalls... però vigileu: dels encenalls en pot sortir un incendi si troben combustible.

Petits plaers de dia de vaga

L’altre dia vaig fer dues hores de vaga feminista.

Tu?, vaga?, feminista?
No m’hi veus, oi?

Ho vaig fer. Amb la pinça al nas. Per solidaritat i perquè ara estem en una destret una mica especial on cal ser solidari amb el que es mou.
Amb el nas tapat perquè la majoria dels cartells que hi havia a plaça Sant Jaume m’eren absolutament aliens.
Una conversa amb algú a qui respecto prou per donar valor al que diu vaig entendre que he de fer silenci sobre coses alienes que no entenc. Guardaré el silenci. I el defensaré.

Tu?, silenci?
Silenci no vol dir callar però he de respectar coses que no entenc quan parlem de lluites que no són meves directament. Però són lluites que no sé si amaguen la revolució (etimològica) que estem patint o en formen part, per tant encara que em siguin mig alienes no me’n puc desentendre.
Vam acabar fent un vermut.

Ara sí que ets tu.
Calla, pelma.

Ara fem vermuts a les vagues generals. Les vagues generals han deixat de ser lluita i han passat a ser litúrgia festiva.
No penso que sigui dolent. Però es perden les tradicions.
N’haurem de fer de noves.