Un cop superades les vacances, alguna visita de més al metge i altres francesilles que no vénen al cas, tornem a la rutina. Una rutina nova, perquè aquest estiu han passat bastantes coses importants i no hi ha gaires coses què siguin com abans de l'estiu.
Queden moltes coses per comentar, algunes transcendents i d'altres què semblen fonamentals i no ho són. Tot plegat sembla que corri més del què realment corre.
El ritme de la vida és el que és, i per molt que un tingui ganes de pujar corrent a la pica d'estats sempre és millor pujar a un bon ritme sense córrer.
Ja fa dies que vaig sortir del cercle de l'infern què Dante reserva als indiferents, i no perquè m'hagi radicalitzat, simplement perquè he arribat a l'edat que permet estar segur del que has viscut.
Això sí, sense discutir rucades, no cal consumir energies en feines estèrils però una bona foto paga una marrada.
25 de setembre 2013
07 de juliol 2013
Canvi
Només en faig una petita nota, perquè hi ha algú que m'ha preguntat al respecte i no és cosa de mantenir grans misteris al bloc.
Com que aquest bloc és una mena de calaix de sastre on s'hi barregen moltes coses molt diferents i una cosa que hi ha és la meva vida personal.
El canvi és referia al final del dol. He canviat el color del fons per, d'alguna manera, fer-ho evident. Potser aquests petits rituals no són més que una petita crossa per anar tirant. Potser sí, o potser no. En tot cas jo tenia necessitat d'expressar-ho d'alguna manera.
Ara, en verd, simplement miraré endavant.
Com que aquest bloc és una mena de calaix de sastre on s'hi barregen moltes coses molt diferents i una cosa que hi ha és la meva vida personal.
El canvi és referia al final del dol. He canviat el color del fons per, d'alguna manera, fer-ho evident. Potser aquests petits rituals no són més que una petita crossa per anar tirant. Potser sí, o potser no. En tot cas jo tenia necessitat d'expressar-ho d'alguna manera.
Ara, en verd, simplement miraré endavant.
29 de juny 2013
Tot fent el melindro
No estic segur de qui va inventar el concepte #melindrisme (*) però trobo que fa una magnífica del nostre carregament de lliris i del nostre tarannà de vestals.
Aquest vespre omplirem el Camp Nou tot fent l'enèsim numeret estètic d'autoafirmació. Bé, no ho critico, però tota aquesta parafernàlia naïf no és res si no la suquem en xocolata ben negra (i segurament sense sucre).
És com tot aquest debat (per dir-ne alguna cosa) que hi ha hagut sobre les llengües oficials que tindrem un cop siguem independents (si mai ho som) que ja ha comportat la dimissió d'algun element especialment vàlid de cara a ser alguna cosa. No podem fer debats quan no toquen partint de l'absoluta bondat.
Ni som purs, ni som estrictament bons, ni el procés que ens porti on ens hagi de portar serà dolç. Tot canvi és traumàtic i el món no és un arc de Sant Martí habitat per llumicorns.
Una de les coses que em fa ser més escèptic amb tot aquest procés és la nostra tirada a fer el melindro constantment, malgrat que hi hagi que pensa que això de fer el melindro només ho fem veure i potser a base de garrotades deixarem de fer-lo.
(*) Penso que surt d'en @Cr_Segura, però no n'estic segur
Aquest vespre omplirem el Camp Nou tot fent l'enèsim numeret estètic d'autoafirmació. Bé, no ho critico, però tota aquesta parafernàlia naïf no és res si no la suquem en xocolata ben negra (i segurament sense sucre).
És com tot aquest debat (per dir-ne alguna cosa) que hi ha hagut sobre les llengües oficials que tindrem un cop siguem independents (si mai ho som) que ja ha comportat la dimissió d'algun element especialment vàlid de cara a ser alguna cosa. No podem fer debats quan no toquen partint de l'absoluta bondat.
Ni som purs, ni som estrictament bons, ni el procés que ens porti on ens hagi de portar serà dolç. Tot canvi és traumàtic i el món no és un arc de Sant Martí habitat per llumicorns.
Una de les coses que em fa ser més escèptic amb tot aquest procés és la nostra tirada a fer el melindro constantment, malgrat que hi hagi que pensa que això de fer el melindro només ho fem veure i potser a base de garrotades deixarem de fer-lo.
(*) Penso que surt d'en @Cr_Segura, però no n'estic segur
10 de juny 2013
Sant Muç de Cànoves
Sento dir que va arribar a ser la parròquia més deixada d'Espanya. Ara és una cucada.
Queda mig amagada darrere les cases de la sagrera i sembla protegida de la lletjor de les noves urbanitzacions.
Parròquia amb pocs feligresos. Cànoves és un nucli dispers i la nau és d'ermiteta petita. Tot plegat un lloc acollidor.
Es nota pintada de fa poc, han arreglat el cor amb una taula i cadires per fer reunions, han aconseguit que no sembli la cort celestial malgrat la profusió de santets. Només dues Mares de Déu. Sent només dues segurament en perfecta harmonia.Esparver, estalvia't el comentari misogin,que qui no et conegui encara se'l prendrà seriosament.
Darrera una columna hi ha amagat discretament un gegant vestit de Bisbe. Segurament Sant Ponç, hi ha una ermita dedicada aprop. No hi he estat mai però.
Pensava que es van perdre molts gegants quant la guerra civil perquè es guardaven dintre de les esglésies i a la majoria de cafres faistes tant els feia cremar el santcristo gros o el rei moro que formava part d'aquella mena de desfilada pagana que és (era) la processó de corpus. Ara capellans de camisa negra i collet que estudien a Toledo, Pamplona o València (els seminaris de Catalunya són perillosament lliberals o, fins i tot, massa catalans) en fan una versió puritana, però al cap i a la fi pagana igualment.
El rector... bé, com vaig llegir no sé on: L'església ho aprofita tot i Déu encara més.
Queda mig amagada darrere les cases de la sagrera i sembla protegida de la lletjor de les noves urbanitzacions.
Parròquia amb pocs feligresos. Cànoves és un nucli dispers i la nau és d'ermiteta petita. Tot plegat un lloc acollidor.
Es nota pintada de fa poc, han arreglat el cor amb una taula i cadires per fer reunions, han aconseguit que no sembli la cort celestial malgrat la profusió de santets. Només dues Mares de Déu. Sent només dues segurament en perfecta harmonia.Esparver, estalvia't el comentari misogin,que qui no et conegui encara se'l prendrà seriosament.
Darrera una columna hi ha amagat discretament un gegant vestit de Bisbe. Segurament Sant Ponç, hi ha una ermita dedicada aprop. No hi he estat mai però.
Pensava que es van perdre molts gegants quant la guerra civil perquè es guardaven dintre de les esglésies i a la majoria de cafres faistes tant els feia cremar el santcristo gros o el rei moro que formava part d'aquella mena de desfilada pagana que és (era) la processó de corpus. Ara capellans de camisa negra i collet que estudien a Toledo, Pamplona o València (els seminaris de Catalunya són perillosament lliberals o, fins i tot, massa catalans) en fan una versió puritana, però al cap i a la fi pagana igualment.
El rector... bé, com vaig llegir no sé on: L'església ho aprofita tot i Déu encara més.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)