Ves al contingut principal

Ecoborinots o fa massa temps

Fa massa temps que me n’he afartat. En nom del progressisme estem defensant que no és mogui res, és a dir conservar el que hi ha.

Tots plegats ens hem fet una idea del medi rural bucòlic i pastorívol... i una idea màgica de l’energia que ens cal per viure. Parlem de cultures noves i d’altres meravelles de divinitat pagana. El xiruquero ha fet un magnífic article sobre les ironies que té anar a buscar aigua a Almeria.

A vegades penso en organitzar un peregrinatge al santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia que va muntar el visionari mossèn Dalmau a Gallifa (o l’oratòri-sucursal que hi ha a Andorra prop de Pardines) per demanar “ No podem ser d´aquells ecologistes, profetes de calamitats, que diuen que l´home ja ha mort. L´home encara no existeix.” com proclama el manifest del santuari.

A vegades penso que tenim un sentiment d’ecologisme poca-solta que no hi veu més enllà de la punta del nas. Fa massa temps que m’intenten colar com a ciència coses que no s’aguanten per enlloc, fa massa temps que em diuen coses que no aguanten un anàlisi racional una mica fred.

Doneu-me un sistema global que s’aguanti sense que haguem de renunciar a millorar generació rere generació. Doneu-me un sistema global que no signifiqui mantenir a la misèria als que hi estan ni signifiqui igualar el benestar per baix.

Mentrestant no fem l’ecoborinot o, si més no, no em digueu mentides i sigueu conseqüents.

Comentaris

Xiruquero-kumbaià ha dit…
Molt em temo que estiguem tot just a les beceroles en aquesta qüestió.
Gràcies per l'enllaç, Esparver.
esparver ha dit…
No és mereixen.

No ens hem parat a pensar encara, arrosseguem massa soroll per poder fer-ho.
Júlia ha dit…
Crec que més aviat hem anat enrera, on són, totes aquelles reflexions antigues sobre els límits al creixement? Cada vegada es fomenta més la despesa en coses totalment prescindibles, no crec que tingui remei, tot plegat.
esparver ha dit…
Els límits de creixement penso que ha estat sempre un eslògan cínic traduïble per: posem límit al creixement dels altres.

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.