Els catalans duem impresa a la pell la marca vexatòria del botiguer. A més ens fa vergonya dur-la perquè ens hem cregut les vaporositats oníriques dels fills malcriats de la nostra burgesia (d’esquerres, naturalment; i universalistes passant per Madrid o, amb sort, per París i Nova York).
Per mi només és una constatació superficial, però penso que gran part dels problemes que tenim ve de no haver paït el botiguer (i no parlo del dèficit fiscal, aquest és un problema col·lateral però el deixem per un altre dia). El botiguer, el paleta o l’artesà de veritat, no el que es pensa que és artista, són categories menystingudes per la intel·lectualitat sublimista –que l’única cosa que troba sublim és viure de renda- i la corrent ens hi arrossega fins hi tot als que presumim de menystenir a aquests malcriats.
El pujolisme va intentar convertir en bandera l’estigma, però el silenci no vol soroll. El botiguer, el paleta i l’artesà no tenen la mística de l’obrer ni el poder del gran burgés o l’aristòcrata. Aquests recullen la gran força mítica del segle passat (i l’altre) mentre que el botiguer, el paleta i l’artesà solen ser espectadors i cohesionadors però no són força transformadora, de fet són el col·lectiu més conservador després dels funcionaris.
Un dels problemes de l’estigma és que fa visible el conservadorisme del nus de la societat (com el de totes les societats que no estan en una crisi galopant) i desacredita la, suposada, força transformadora del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada