Crítica a l’acadèmia (o ves a saber a què)

La Veritat (així en majúscules, no fotem) sempre és certa i mai (no) és relativa. I té els seus sacerdots. El panteó de l’acadèmia és sagrat (evidentment, és un panteó), les seves paraules són Llei (així, també en majúscules). El sacerdots de l’acadèmia aspiren al panteó. Hi aspiren perquè no hi arriben (arribem, la falsa modèstia et perd noi).

Pensar a esdevingut una dèria efímera. L’aspecte lliure del nostre món (aspecte, imatge vista) fa que ens pensem que pensem. Però creiem (i no sempre en Déu, de fet creiem que no hem de creure en Déu).

Abans que hi hagués aquest panteó ni ha hagut d’altres, però aquest és el primer que ha pervertit el pensament degradant-lo a una salmòdia que es creu (pensa?) lliure.
Per pensar cal saber història (no dogmes, aclareix-ho que sovint et malinterpreten), història de tot tipus, la que expliquen els nostres i la que expliquen els que no ens agraden.

Pensar és cansat. Posar en dubte el panteó és una tasca feixuga (i sovint és alçar un altre panteó).


L'imatge és de http://www.freefoto.com/