Passa al contingut principal

Ensenyament i la boira dels somnis


En aquest bloc he parlat molt poc d’ensenyament malgrat que és un tema que m’interessa i m’agrada molt. No ho he fet per moltes raons, una perquè no en sóc un especialista i perquè no m’agrada parlar per boca d’ase.

Però avui sembla que és el tema del dia perquè com deia ma mare que deia un catedràtic d’institut fa molts anys a falta de dinero en las arcas se cambian los planes de educación i havia de sortir una cosa com el document ple de frases buides que ha presentat ensenyament.

Com que aquest país està ferit de llengua (i tenim la llengua ferida, cal dir-ho) hem saltats tots plegats a fer un debat sobre algunes de les absurditats que hem vist al document i als titulars... i hem fet plorar a les filles dels senadors. 

La realitat del que passa o deixa de passar a les escoles no és gairebé mai el que diu el reglament o la llei, perquè parafrasejant la regla de Sant Benet ja pot ser bona la regla que si el director es dolent no serveix per a res i si el director és bo no cal.

En tot cas el problema del model és bastant metafísic (i no menystinguem la metafísica en el fer humà): el document no és un document centrat en Catalunya, és un document que tracta la catalanitat subsidiàriament i això no era el que ens oferia cap dels dos grups que estan al govern quan els vam votar.

Potser tot plegat només és producte de la boira de pensaments tous que estan fent degenerar occident cap a aparences de rigor que només són monstres de somnis delirants. No ho sé, però si és això com no comencem a fer les coses amb rigor, sense frases buides i pensant en assentar el més proper per poder anar més enllà, tot anirà pel pedregar.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

La família

Tots som fills d'on som fills i ser-ne conscient ajuda a no fer el ridícul definir-nos com el que no som. Ser fill d'un o altre no determina com hem de pensar i molt menys quina ha de ser la nostra opció política, de la mateixa manera que el nostre to de pell o la nostra procedència tampoc ho determina.

Però en la nostra família marca i és normal que qui ens mira també vegi emanacions de l'estirp que carreguem. Per bé i per mal. Això ens pot semblar injust. De fet ho és, per això és molt important que si no volem que ens facin atacs personals per causa dels nostres ancestres ens estalviem de jutjar el passat dels col·lectius rivals. Especialment si els jutgem com els jutgem per fer-nos perdonar els nostres pecats originals.

A banda de la part purament pragmàtica és molt perillós construir-se un personatge sense recordar d'on vens o, pitjor, volent amagar-ho. Perquè tots hem de tenir clar l'epitafi de l'Auca del Senyor Esteve Ara podràs ser escultor, però perqu…

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Un any que ha canviat Barcelona

Una ciutat no és només el seu espai, els seus ciutadans i els passavolants. Una ciutat també es un tremp i un estat d'ànim que és molt difícil d'objectivar.

Fa no fot ara fa un any que es demostrava (com tants altres cops) que la Barcelona disfuncional i empetitida pels que no la consideren altra cosa que un ens subsidiari a una realitat superior (i molt provinciana) era capaç de resistir sense gaires traumes que era capaç de resistir i tancar en pocs dies un atemptat dels que han deiat en estat de xoc grans capitals durant una bona temporada.

Avui hem tingut un paripé de vergonya aliena per part dels que no entendran mai ni Barcelona ni Catalunya. Era d'esperar, entre d'altres raons perquè el consistori actual no té gaires nocions de grandesa i la Generalitat no acabem de saber si existeix o no. I el problema no és l'autoconvidada. El problema, com sempre, és deixar que et prenguin el teu acte perquè no tens darrera un relat sòlid i valent.

Però malgrat això la ci…