Fa temps que corre la brama que la classe mitja ja no existeix i que tots ens estem tornant miserables. De fet ens diuen que qui es creu classe mitja és només que s'ho creu. No en tinc ni idea. De fet no tinc ni idea a quina classe social pertanyo.
El que si que tinc clar és que els meus avis es van criar tots quatre en economies pràcticament de subsistència i, malgrat les dificultats, no és el meu cas. També tinc clar que els avis dels difusors d'aquest missatge vivien bastant millor que els meus.
Els meus avis se'n van sortir i els meus pares van mantenir la flama. Jo visc sobre les cendres del que van fer els meus avis i pares. I si mirem només l'economia, a banda d'uns anys dolents que ja han passat, que van ser culpa del meu mal cap, no puc dir que estigui pitjor que ells en el moment vital que estic passant. Sí, he fet les coses una mica més tard, però no és culpa ni dels fats ni de no poder. És purament no haver decidit que vull fer amb la meva vida fins a la mitjana edat. I encara.
Tinc una sensació estranya, com si el que realment passa és que la vida regalada de joventut no acaba de deixar pas a un nou estat perquè volem mantenir la garantia dels nostres luxes. Però potser només és la reflexió d'algú que ja tira cap a vell i mira amb condescendència el que ve darrere. O potser no, no ho sé.
Potser, simplement, és que les seguretats de la vida han canviat i no acabem de fer-nos la idea que ho han fet. No ho sé. En tot cas no sabem posar paraules a aquestes coses.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada