Sé que és la segona setmana i ja em salto el tema dels dissabtes però és un cap de setmana llarg, hi ha més dissabtes que llonganisses i avui el meu fill gran ha passat a ser oficialment gran.
Jo sóc una persona que du bastant malament els rituals en general però, per iniciativa meva, avui hem tingut un ritus de pas del meu fill gran, un ritus que serveix per recordar la tradició de la família i per posar una creu al calendari avisant que s'ha fet gran.
Si ho miro en perspectiva una de les moltes coses que hem perdut la nostra generació són els rituals. Els hem perdut perquè sempre hem preferit quedar-nos a alimentar la casa dels pares enlloc de viure la nostra vida per tornar després havent viscut i arruïnats però amb la seguretat que com el pare de la paràbola ens acollirien altre cop.
Potser el que passa és que la generació anterior han oblidat el pare de la paràbola i han preferit (i nosaltres hi hem consentit) tenir-nos lligats a la seva cama.
Confio que els meus fills siguin capaços de viure sabent que jo sempre hi seré, d'una manera o altra.
Hi confio i per això insisteixo que volin, malgrat les dificultats (més evidents en algun cas de les que hom hagués desitjat). Sempre amb un record pels que no hi són i, sobretot, d'on venim. Cap a on anem ja ho decidiran ells. A mi se m'ha passat l'arrós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada