No sé si és perquè darrerament gairebé només escolto metall variat o perquè només jugo al kcII tinc un estat d'esperit gòticomedieval bastant accentuat. Estem en mig d'una crisi espiritual i material important perquè el món no són flors i violes. No ho ha estat mai però ens queda només la memòria dels que van tenir pares de casa bona o dels que troben els anys de ionquis tirats al portal de casa els anys més feliços de la seva vida.
En tot cas el món (occidental) està en crisi i no tenim un conseller comunista pregant a la Moreneta perquè plori (de fet tampoc cal, ara les urgències dels negocis climàtics han quedat absorbits per la urgècia de la pesta moderna que no sabem com gestionar).
Ara sembla que ens volen imposar el toc de queda i treure a passejar la companyia del silenci (perdoneu si cito malament però no tinc els meus llibres a mà) com a excusa per poder mantenir el tancament de la porta del cel i per poder dir que estan fent alguna cosa.
El fet de fer alguna cosa és sempre una teràpia de qui és responsable: gastem diners, intervinguem, que es vegi que ens movem. Com aquell encarregat que quan s'escaquejava a la fàbrica anava amb un martell a la mà per tal que pensessin que anava a reparar alguna cosa.
Les teràpies estan molt bé per la salut mental pròpia. Fins i tot poden ser útils per guanyar vots. Però si vols resoldre un problema has d'anar a resoldre'l procurant que tingui el mínim de seqüeles possibles. I, molt sovint, és més bona política seure a pescar fins que passa el cadàver de l'enemic que no pas anar a buscar-lo on no saps si hi és.
Qui vulgui entendre que ho entengui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada