Ves al contingut principal

Ancestres

He aprofitat aquest cap de setmana per escapar-me a Graus en una mena d'aquelarre ancestral de recuperació del passat (meu i familiar) mentre el posava en contacte amb el què -el qui- espero que sigui el futur.

M'han dit que m'assemblo al meu únic avantpassat -simplificant la relació- il·lustre, segurament perquè hi ha qui em mira amb massa bons ulls. Hi ha curiositats a la vida que traspuen una certa ironia poètica, sovint a qui li han fet la vida impossible en vida un cop mort tothom el vol reivindicar.

M'estic rellegint l'os de Couvier - Valentí Puig, a Destino - perquè penso que val la pena llegir assajos amb els que no estic del tot d'acord, encara que només sigui per realimentar l'esquizofrènia vital que representa reivindicar el regeneracionisme espanyol del meu avantpassat i el meu independentisme radical basat en el convenciment que no ens fa falta. Tot plegat m'ha fet pensar en el què i el com, en el sentit d'adoració ancestral d'unes pedres amb ànima etèria i el practicisme racionalista que em fa sentir estúpides algunes polèmiques.

He llegit, amb el regust d'una de les millors xocolates que he sabut tastar - pareu prop de Benavarri, a Can Brescó, a berenar si enfileu la carretera de la Vall d'Aran-, d'una polèmica a la sempre cosmopolita Barcelona sobre el pregó de les festes de la Mercè. Sé que la senyora Elvira Lindo té el sempre indiscutible merit de ser una escriptora de l'aparell intel·lectual del PSOE, per tant un exponent rutilant del cosmopolitisme jacobí espanyol. No sé si té cap altre mèrit, no he llegit res d'aquesta senyora, però penso que tampoc és cap pecat.

De tota manera és lleig que fem vindicació de certs valors menyspreant i menystenint els valors i l'esperit de les pedres sobre les que fem els discursos en el supòsit, sempre esotèric, que aquest esperit tingui algun sentit més enllà d'un onanisme estètic. I perdonin, uns i altres, l'atreviment.

I posats a dir-la grossa, començo a estar fart que en aquest país nostre -el principat, els demés sabran si volen o no- tots els partits aspiren a ser el PRI mexicà dels bons temps i tenen menys idea del que volen ser quan siguin grans que els de l'illa de Cascara de la gloriosa pel·lícula Water encertadament traduïda com Loca Juerga Tropical.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

La família

Tots som fills d'on som fills i ser-ne conscient ajuda a no fer el ridícul definir-nos com el que no som. Ser fill d'un o altre no determina com hem de pensar i molt menys quina ha de ser la nostra opció política, de la mateixa manera que el nostre to de pell o la nostra procedència tampoc ho determina.

Però en la nostra família marca i és normal que qui ens mira també vegi emanacions de l'estirp que carreguem. Per bé i per mal. Això ens pot semblar injust. De fet ho és, per això és molt important que si no volem que ens facin atacs personals per causa dels nostres ancestres ens estalviem de jutjar el passat dels col·lectius rivals. Especialment si els jutgem com els jutgem per fer-nos perdonar els nostres pecats originals.

A banda de la part purament pragmàtica és molt perillós construir-se un personatge sense recordar d'on vens o, pitjor, volent amagar-ho. Perquè tots hem de tenir clar l'epitafi de l'Auca del Senyor Esteve Ara podràs ser escultor, però perqu…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.