26 de desembre 2010

Bon Nadal

Vaig tard. Ho sé.
Nadal té ressons d'urgència.
Dies de llum i fred, com ha de ser.

No n'havia escrit res perquè només em sortien poemes tristos. I no és això.

Nadal és alegria, Nadal és recordar que d'aquí uns dies se'ns anuncia als despistats.

No defugiré del que passa, però tot va bastant bé. Poc a poc el pollet creix, decideix que és. En majúscula. Engalanat: És. No sap com posar-s'hi, però engrapa el tió. Mira primer sota la manta i pica sense bastó.

Poc a poc fem un nou dia: Bon Nadal, preludi de l'any que comença: pròleg dels tres mags.

29 de novembre 2010

El dia després

Deien que el dia després cal treballar.
Però cal saber com em arribat fins aquí. Com diu la corranda, ens ha costat déu i ajuda. Molta ajuda, sobretot del tercer poder.

Ens ho podem passar molt bé. Als que ens agrada el merder parlamentari riurem amb el grup mixt que ens queda.

Hi ha una cosa important a dir: l'abstenció no afavoreix la dreta. Ni al catalanisme.

La misèria és la que és. No sé si això es governarà sobre terra cremada, però els catalans hem viscut sobre terra cremada des de la pesta negra: això és més de cinc cents anys.

Les preguntes són clares, tinguem l'objectiu nacional (i social) que tinguem: El nou rei serà capaç de crear estructura d'estat o seguirem fent la viu viu?

23 de novembre 2010

El bon cosmopolita

No ha arribat mai a Fogars, no sap on és i se li en fot.
Això sí, llueix una magnífica fotografia de les torres bessones, del barri llatí de París o, potser, d'agun altre temple del progrés o la revolució.

Hi ha qui diu que l'ha vist fotografiant lleons a Tanzania o fent trekking a l'Himalaia. No té cotxe, segurament tampoc carnet per menar-lo. No serveix per dur-te a cap lloc interessant.

Li fan mandra les tradicions i la barretina, t'ho diu mentre escolta música folclòrica d'altres terres. L'aburreix la sardana, però no gosa criticar el flamenc: l'han fet patrimoni de la humanitat merscudament, no com aquests cants confessionals de sibil·les o aquestes torres humanes que només existeixen per onanisme nacionalista.

Ell és ciutadà (del món) i es pensa que el mite de Babel parla de llengua.

Santa inocència.

A més a més creu que pensa que els incultes són els altres.

22 de novembre 2010

Debats sense fons

No, no el vaig veure sencer, però gràcies a que ahir nit l'esparveret tenia una mala nit vaig veure'n trossos i aquest matí he vist el resum de'n Cuní (que ha dormit menys que jo).
Em quedo amb la cara de la Mònica Terribas enviant als candidats de veritat (el princep i el funcionari, els demés són comparses) a dormir i ja en parlarem després del pati.
Un debat és un pou on agafar aigua, un forat on pescar vots.

El príncep és això, príncep i magnànim. Però no acaba de construir gaire res, clar que semblava el president sortint.
El funcionari va demostrar perquè Sir Humphrey no es presenta mai a les eleccions: no té, ni pot tenir, èpica.

Dels comparses poca cosa:

El metro-pagès és un gran tertulià de casino de poble,  potser de tots amb l'únic que faria un got parlant de qualsevol cosa que no fos política.
L'Herrera regava el seu hortet, però ja fa anys que em vaig cansar de mossens progres amb guitarreta i la moralina pijo-ecologista em cansa, però segur que va animar als creients. És realment bo en el seu context.
N'Alicia sempre em fa pensar que no es creu el que predica i va acabar sobreactuant.
Finalment en Rivera. Aquest menja a part: com coi una persona intel·lectualment solvent (ho va demostrar al principi) pot acabar sent tant miserable, mentider i mal educat?

10 de novembre 2010

Llibertats

Sempre m'ha semblat molt penós que hi hagi que censura els comentaris de bloc que els posen en un mal pas. Parlo de comentaris, no d'insults, els insults no són acceptables enlloc.

Hi ha qui creu que pensa des de l'absoluta racionalitat i s'enarbora quan li dius que les seves paraules venen del sentiment, generalment del sentiment primari bàsic que és l'odi i quan els escrius que la seva opinió no resisteix la seva pròpia lògica demanant-los explicacions que justifiquin el que diuen t'esborren el comentari... o perden els nervis que encara és pitjor.

Curiosament els més censuradors sempre parlen de llibertat.
Curiosament els més dogmàtics sempre parlen de raó.
Curiosament els més parcials parlen de rigor.

Jo tinc el problema de ser molt curiós i bastant tendent al parlem-ne. Fins i tot quan tractem coses amb les que crec.

També tinc el problema que m'agrada discutir per discutir, forçar els arguments per justificar coses amb les que no hi estic d'acord. Segurament perquè com diu la senyora esparver sóc un punxatripes, o potser perquè sóc terriblement curiós i bastant iconoclasta.

Però penso que per construir un pensament coherent cal escoltar els que pensen els que no creuen en el que creus tú (i parlo de país, de natura i només tangencialment de metafísica). Després ho racionalitzarem i acabarem pensant més o menys el mateix.

01 de novembre 2010

Una flama dins d'una carbassa

Al poble de la meva avia l'encenia el jovent per fer gresca molt abans que ningú hagués sentit a parlar de Halloween. Així què no faré fàstics a la imatge.

La vida, a estones, és una mica caminar a les fosques i, sovint, les vides dels que ja han marxat són llumetes confuses, dins d'una carbassa, que fan de fita.

Va per qui va, en record de estones passades i d'altres de viscudes.

23 d’octubre 2010

Casa meva sempre té les portes obertes

... vingui qui vingui. Perquè, tot hi haver-hi cases d'algú, casa meva és casa teva. Això sí, dutxa't abans de venir i les bestioletes no humanes deixa-les a la porta. Potser un altre dia podem filosofar sobre animals-persona i persones-animal.
Si no vols carn farem peix, si tampoc vols peix menja't només les mongetes, no hi poso xorís per si de cas. Però jo em menjaré el conill amb cargols que tinc al foc, la penitència alimentària no la faig ni per quaresma... potser algun dia t'explicaré per què.

No vols que vingui un senyor gran al que li atribueixes un poder excels sobre les conciències. Et dirè un secret: té més poder sobre els que no voleu que vingui que sobre els altres: creients i indiferents. Si vol venir a casa posaré un plat més a taula, no penso que vulgui venir: ja l'hauran atabalat prou.

Dius que tallaran carrers i que s'hi gastaran molts diners. Segurament, diumenge passat ningú em va preguntar si em semblava bé que tallessin els carrers del voltant de casa perquè uns quants de la secta més important del món (els esportistes) circulessin en calces, ni si em semblava bé pagar les hores extres dels amabilissims urbanos que vigilaven que no circulés per on volia circular. Servituds de que no tothom pensi igual, la llibertat és això.

Que què faré jo d'aquí quinze dies? Marxar de Barcelona, de la mateixa manera que vaig marxar per les olimpíades. Les multituds m'atabalen i els cultes a la personalitat em posen trist, com deia aquell: no era això companys.

07 d’octubre 2010

Cànon excursionista

Sempre he estat una persona d'excursionisme anàrquic, pràcticament mai he estat soci de cap entitat excursionista i la meva formació excursionista ha estat molt autodidacta, això ha fet que la meva relació amb la muntanya hagi estat molt parcial i bastant centrat a les zones superpoblades d'excursionistes, esportistes i duminguerus.

Algun dia potser parlaré de les espècies de bípedes que poblen les nostres muntanyes, però per ara ho deixo en aquest comentari.

Al que anàvem: la M. té vocació enciclopedista i ara que està en procés de conversió cap a excursionista consort la voldria dur a uns quants cims significatius que no requerissin un gran esforç i així de passada portar a l'esparveret a veure el país... I aquí vaig trobar-me un problema: No m'he construït un cànon excursionista, per tant he hagut de buscar-ne un.

Havia sentit parlar del repte dels 100 cims, i he pensat que si hi ha 100 cims pot servir de base per fer un cànon. M'ho miro i  penso que anem bé, el cim més baixet està a 40 m sobre el nivell del mar, això vol dir que n'hi ha per tothom i sobre el mapa sembla que estan repartits per tot el principat. Però, ai las, no hi ha el turò de l'Home!!!. Seran els 101 cims, el primer cim que vaig fer conscientment que feia un cim, no pot faltar a la llista.

M'ho he d'anar pensant, però ja està decidit que un dia d'aquests anirem a fer el turó de Montgat: 40 m sobre el nivell del mar i no hi he pujat mai... Us aniré informant. 

19 de setembre 2010

Labordeta, in memoriam

Aquest matí m'ha despertat en Margarit amb aquesta cançó:



Polvo, niebla, viento y sol Donde hay agua una huerta

No tot Aragó és això, però això és Aragó. No sé com explicar-ho.

El meu avi deia: Salles d'Aragon i entras a Catalunya i deixas de ve camps iermos.

Vaig créixer amb una cançó d'en Labordeta i encara és la meva filosofia de vida:

Habrá un día
en que todos
al levantar la vista,
veremos una tierra
que ponga libertad.

Busqueu-la, segur que la trobareu. L'esperança es saber també que:

También será posible
que esa hermosa mañana
ni tú, ni yo, ni el otro
la lleguemos a ver;
pero habrá que forzarla
para que pueda ser.

Només preguntar-li el matiex que li preguntava ell a en Brassens: Dime si es  cierto eso que dios anda buscando, por el cielo y la tierra, un pedazo de paz.

18 de setembre 2010

Vacances amb nen

Aquest any han estat curtes, una setmaneta escassa. Les primeres vacances fora de casa amb el nen.

L'esparver va marxar una mica recelós, expectant i amb l'angoixa pròpia de les primeres cagarrines de l'esparveret. La doctora ens havia tranquil·litzat i va encertar-la de ple. Aquest nano ens ha sortit fort, molt fort.

Una mica senyor també: als prats, no sortia de sobre la manta mentre remenava la terra i les herbetes del voltant. La baba de son pare regava el prat, naturalment.

Les excursions han estat curtetes, la senyora esparver no camina gaire i nou quilos d'esparveret són una càrrega important. Però prou llargues per veure que tenim un país meravellós.  

Les nits millor que mai, el silenci ajuda a dormir ... i el cansament també.

Piles carregades i a córrer. Aquest curs es presenta apassionant i amb un somriure a la boca.

10 de setembre 2010

Un matí de setembre

L'esparver s'ha llevat amb ganes de començar les vacances d'una vegada. Ha agafat la bicicleta, el Bicing tant denostat, i ha enfilat cap a la plaça de la canadenca tot esperançat de poder tancar la feina que tenia entre xips.

Matí magnífic, a primera hora l'aire era gairebé agradable i el sol era el just per ser agradable. A la plaça un grup d'homes que per un dia havien deixat el criquet i seien endivendressats i solemnes als bancs. Avui, per ells, és festa grossa.

Pensava en l'elegància solemne, l'esparver no sap canviar gaire de ploma ni per festa ni per Nadal. Enveja als que saben arreglar-se, ni sap quan toca ni com toca, no sap no ser excessiu.

Avui el vol ha estat agradable, estones de passeig per Barcelona. La Barcelona multiculti que a l'esparver cada dia li sembla més una Barcelona monoculti antiga, una de les darreres espetegades de la modernitat.

La postmodernitat cerca un déu iniciàtic, la modernitat ens educava... cap a un miratge de deu, encara que li diguessin una altra cosa.  

01 de setembre 2010

Les noies

L'esparver havent dinat, mig endormiscat, sense haver pres cafè, emmurriat i capficat per un projecte que no acaba d'engegar com tocaria, entra al metro.

És l'hora que els que dinem d'hora ja arrenquem la tarda i els indígenes que encara estan de vacances a la ciutat tornen de la platja per anar a dinar. A la Barceloneta dues noies que podrien haver inspirat a Nabokov i que fan pensar a l'esparver que s'està fent vell tot i que li revifen sensacions passades.

La primera constatació és que una noia es pot emperifollar mantenint la candidesa d'abans de bullir. Parlen català, un català ciutadà però sense castellanitzar. Els que em poden entendre saben de què parlo.  L'una potser un xic massa pintada, l'altra amb la cara neta i deixant entreveure que usa un biquini complet.

La conversa d'adolescents o de senyores que fan el cafè amb llet a quarts d'onze en alguna granja de la Via Augusta. Tres cents euros en colònies. L'esparver pensa no m'he gastat ni la meitat en figuretes de plom i li cou la consciència.  

Tu no ets més que net d'una minyona i fill de mestres.

Potser sí que les classes existeixen, però només em fa enveja la naturalitat amb que ho viuen.

L'esparver arriba a la seva parada. Surt del tren més content i disposat a aturar-se a algun bar que sàpiguen fer cafè.

23 d’agost 2010

Un viatge que penso que mai no he fet

Segurament segueixo sent anglòfil perquè no he estat mai a Londres. Quan un coneix alguna cosa per referències pot fer-se'n una imatge ideal; bona o dolenta, tant se val, però ideal. Si una cosa la vius mai no és perfecta, mai no és pura, perd una part important de la fantasia mística imprescindible de les utopies.

Alguns van fer el viatge, a Ítaca o a Icària, i van descobrir estàtues de bonze amb peus de fang i es van pensar que totes les estàtues tenen peus de fang. La gràcia està en fer el viatge sabent que les estàtues segurament seran a terra, però fa molta mandra anar a aixecar-les.

L'altre problema és que als llocs i va un mateix, acompanyat o no, però mai empés. Si hi vas empés no hi vas, t'hi porten, per tant una part important de tu es queda on eres.

El problema de tot plegat es que es molt més fàcil que et portin als lloc que anar-hi tu mateix.

20 d’agost 2010

La travessa

Els millors estius de la meva vida fins ara, si més no els estius que en tinc un record més viu i feliç, van ser els tres estius que vam dedicar a fer el tram català de la GR-11, la transpirenaica del sud dels Pirineus... després van començar els fills, les parelles i aquestes coses que priven de desaparèixer deu dies sense que gairebé ningú tingui noticies teves.

Ja fa uns quants anys d'això... Estava ordenant llibretes i m'he trobat la llibreta del segon any, segurament el menys reeixit, i he recordat la candidesa i la inconsciència amb la que vam plantejar l'aventura. Perquè va ser una gran aventura, molt més enllà de l'esport: si un dia estàvem cansats i hi havia una fonda allà ens quedàvem, l'objectiu no era arribar aquí o allà, l'objectiu era viure... I si una nit calia dormir en un corral, a un corral vam dormir.

Tinc ganes de tornar-hi, de tornar a fer pelegrinatges d'aquest abast: per misticisme i per durada. Amb la durada hauré de transigir mentre el nano sigui petit, però encara queden uns quants objectius amb sentit transcendent nous i per repetir, i alguns són simples matinals.   

Dic simples pensant en els ximples que només viuen de la dimensió esportiva moderna de les coses... Tan de bo tornéssim al sentit de l'esport dels inventors de l'esport.

18 d’agost 2010

Un trencall

Com heu vist els més fidels porto molts dies callat al bloc. No és un tancat per vacances, les vacances no toquen fins al setembre, ni tant sols és una crisi d'idees com les que es van posar de moda aquest curs.

Sí, parlo de cursos tot i que fa temps que no els pateixo per raons docents pròpies i encara no surten de raons docents filials, però ja vaig entrenat de cara a quan toqui, que no trigarà gaire.

Tot plegat és un tancat per falta de capacitat d'expressió o per sobredosi de prudència. Cadascú té la seva memòria històrica feta d'experiències personals, però a vegades podem fer-ho una mica millor que el memorial ¿democràtic? i volem recordar tots els nostres i els que no foren dels nostres.

Però ara he arribat a una nova tranquil·litat d'esperit que xoca amb la maledicència, la rauxa i l'estirabot... I se'm fa impossible parlar d'aquest país cursi i bastant escleròtic. Quan canvies la matèria de pensament, l'imaginari al voltant del que vius, per poc rigorós que siguis costa molt escriure res coherent.

07 de juliol 2010

Petit apunt sobre la mani

Estic molt cansat, se m'ha espatllat l'aire condicionat i els recanvis han de venir de Còrdova. Ironies de la vida.

La M. diu que dissabte hem d'anar a la mani. Li dic que si l'òmnium no cedeix jo hi vaig, però si cedeix no tinc ganes d'anar a fer un acte d'adhesió inquebratable al PSC.

Tinc prou sentit institucional com per anar a donar suport al meu president per defensar el país, encara que no pensi exactament el mateix que ell. tinc prou sentit d'honor i de dignitat com per entendre que li interessi una cosa o una altra i acceptar-ho.

Sóc dels que penso que el president del meu país no ha d'anar a manifestacions d'altri, però entenc que hi vulgui anar: Benvingut. Però si vol fer un acte institucional, Molt Honorable President, convoqui un acte institucional i jo hi vinc i sense fer el memo com un iniciativo qualsevol: no xiularé ni tant sols a la Chacón.

25 de maig 2010

Caminades

Aquest solet que fa crida cap al bosc.

Sí, jo sóc excursionista no alpinista i molt menys esportista. La muntanya és una part del excursionisme i si vols anar segons a on cal una mica de tècnica (mig oblidada) i una mica de forma física (molt deixada).

L'espai de l'excursionisme no és només l'espai salvatge. No entenc, ni sé entendre, l'entorn sense l'home (la humanitat seria més correcte políticament, oi?).

L'excursionisme és una de les meves passions, és un instrument de gaudi i de coneixement... de l'espai, de les persones, del passat i del present. I sense això no m'interessa.

L'excursionisme, tal com el visc jo, és una part més de l'espai espiritual individual que vull viure.

Mai no m'havia plantejat deixar alguna cosa intangible, una manera de viure o un pensament, fins que ha nascut el meu fill. I si alguna cosa m'agradaria que li quedés és el que és per mi l'excursionisme. Tant em fa si després li ve de gust calçar-se les botes i trescar pels avencs si entén el que he viscut. El que ell visqui és cosa seva.

Bé, avui no pot ser però tinc moltes ganes d'anar bosc enllà.

21 de maig 2010

Divendres

En èpoques glorioses, quan treballava per altres, els divendres a la tarda eren absolutament improductius: t'obligaven a estar a l'oficina però ningú et despenjava el telèfon. En el bons moments tenia oficina per a mi sol, tornava del dinar de germanor arrencant-me els punyals mig embafat del vi. Encenia un bon cigar mentre feia la feina burocràtica que ara, que treballo per mi, no trobo temps per fer.

Ara com ara no tinc l'alegria dels divendres com quan anava a l'oficina a treballar, o fer-ho veure. Amb el temps vaig acabar sentint-me funcionari, en el pitjor sentit de la paraula.

És molt difícil mantenir la il·lusió quan no ets amo del teu destí i a més a més tens el meu caràcter si no decideixes quina feina vols fer. No, no tinc esperit de funcionari... però els admiro la tenacitat de preparar unes oposicions.

Ara els divendres són un dia més de bogeria, d'idees que corren amunt i avall, de feina intensa entre bolquers i ordinadors. Però no són gaire diferents a la resta de dies de la setmana, ni l'avantsala del lleure. Per sort, ara, el lleure forma part del dia a dia sense remordiments però amb seqüeles. 

19 de maig 2010

Esplendor i glòria del assemblearisme papanates (II)

A vegades penso que no hem entès la mística del foc de camp.

Un foc de camp serveix per conjurar-se i fer pinya, però el vi ha de ser decent: bo amb gasosa. En un foc de camp no podem menjar esferificacións, cada cosa té el seu lloc. El problema és que a vegades confonem la gestió d'un ajuntament amb un foc de camp i en realitat la gestió d'un ajuntament s'hauria d'assemblar més a cuinar un bon sopar: rigor, precisió i cura.

Però no, decidim fer un foc de camp on cadascú porta una cosa però ningú recorda que ha portat i el que ho ha de cuinar pensa: ens en sortirem. Però no se n'ha sortit perquè ja fa temps que ens han prohibit encendre foc al camp i el puritanisme es paga. I és bo, perquè el rigor no té perquè ser dolent. De fet sol ser una bona cosa mentre no el convertim en un fi en si mateix.

La consulta ha brillat amb llum pròpia. L'esplendor de la batacada ha estat memorable. Serem capaços d'actuar en conseqüència?

Al marge. Entre tots plegats han aconseguit carregar-se una altra vegada el regidor de ciutat vella. Esperem que ara hi posin algú que segueixi la feina de l'Itziar (i no la de'n Clos i l'Hereu).

17 de maig 2010

Poetes

Catalans.

Quan vivim una xapuça darrera l'altra només ens queden els poetes, ni tant sols la poesia.

La festa de l'esperit no es pot entendre sense la poesia, de fet tot plegat és poètic, de fet no hi ha res més poètic que intentar garantir el que és ingarantible. La poesia, els poetes tenen esperit transcendent, inabastable.

Així vivim en el nostre país. Sí, he dit en conscientment.

El poema que estem escrivint entre tots és un poema modern, sense formes i sense rima. L'estem escrivint amb faltes d'ortografia i comencem a oblidar si tenim ànima... col·lectiva.

Sovint sembla que escrivim des de el cap i casal, sovint en llengua estrangera, com ho som molts dels que creiem en l'ànima del país. L'ànima individual ha quedat bruta de taques rònegues de fa temps, de tramvies amb cavalls i neus imaginades.

Pujant des de casa a  Montserrat, quan arribes a La Puda penses que mai més hi tornaràs, i cada any hi tornes.

El poema és aquest, de repetició salmòdica; això que els moderns en diuen mantra.

Un poema de veritat, necessita mística i mitologia. Difícil en un país sense mites més enllà de la Xibeca i d'algunes herbes per fumar.

Però el poema també té escenari, el poema sempre està més enllà del paper. I a l'escenari només sabem fer el ridícul.

Però, quedem catalans?

13 de maig 2010

Sarcasme

La M. diu que sóc sarcàstic.

De fet ho deia abans que el sarcasme no em permetés mantenir la salut dintre de l'espai raonable.

La salut d'aquest país es fonamenta en el sarcasme, si ens prenem gaire seriosament la nostra vida ens caldran antidepressius injectat en vena.
Sentia per la ràdio l'altre dia a l'Enric Vila, de la mateixa collita que jo -enveja que hi hagi gent de la meva promoció que ja sigui referència intel·lectual- queixant-se que l'hagin etiquetat de descarat.

Segur que el sarcasme era només a la meva ment. Però té la seva gràcia que vulgui vestir de normalitat atrevir-se a criticar l'esclerosi esquerranosa que fa que dir segons què sigui políticament incorrecte.

A la tertulia, penso que era a Catalunya Ràdio, hi havia representants de la intel·lectualitat de la nomenklatura nicaraguenca. Parlaven de Pla. Parlar de'n Pla és tabú a aquest país nostre, perquè ens hem cregut les bajanades filociutadanes que se n'han dit (si voleu saber que és filociutadanisme, llegiu la viquipèdia en castellà) o perquè no ser marxista ha estat una de les coses més perseguides.

Tot això ho dic des de una profunda antipatia a una bona part del personatge. Dels dos personatges, no puc fer-hi més, però l'altar de la correcció incorrecta mereix cremar molt encens. 

11 de maig 2010

Esplendor i glòria del assemblearisme papanates (I).

M'ha costat molt, però avui he pres una decisió.

Dimiteixo.
Per primer cop a la meva vida no votaré una cosa a la que he estat convocat.

Hi ha qui s'esforça a justificar que això és la democràcia, però la democràcia té coses prèvies, com ara la veracitat i la preparació. Ja fa dies que veig clar que la consulta sobre la diagonal és una pèrdua de temps sent ben pensat i si començo a pensar maliciosament tinc la sensació d'estar perdent el cabell.
Sempre m'ha admirat la capacitat de crear opinió i eslògans que té el partit que governa l'ajuntament de Barcelona. La xarxa d'activistes i l'absolut fervor religiós que tenen als postulats del partit, fins i tot els que són solvents intel·lectualment no s'adonen de les trampes que fan quan treballen la campanya de partit.

Algun dia, en nom de la democràcia ens faràn votar la llei de la gravetat.

Més enllà de les sospites de frau (costaria gaire fer les coses ben fetes?) , de la incertesa del resultat i dels dubtes sobre la pertinència de la consulta tinc dubtes més que raonables de la honestedat de la idea. I la democràcia sense honestedat perd tota la gràcia.

08 d’abril 2010

La parada de la creixença

Diuen que el primer fill et canvia la vida. És veritat.

M'han calgut dos mesos per adaptar-m'hi, la vida canvia, però segueix sent la meva vida... més que quan em vaig casar. Però les obsessions canvien i quan canvien les obsessions necessito una aturada, respirar.

No he pogut escapar-me encara a la muntanya, no sol ni acompanyat. I ho vull fer. Ara que la M. ja està més o menys en forma puc escapar-me unes hores, potser demà de matinada després del biberó de matinada o potser dissabte a la mateixa hora. No sé on anar, potser una matinal a Montserrat per darrera o potser alguna coseta a la Conreria. No vull anar gaire lluny, em fa mandra, porto massa son acumulada.

Potser també hauria de començar a fer algunes trucades.

19 de març 2010

La diagonal, tècnics i democràcia

Provoca gran intriga la campanya de l'Ajuntament de Barcelona en pro de la participació ciutadana per triar el projecte de la nova diagonal.

Hi ha tres opcions de tria, que de fet son dues: Deixar-ho com està o bé convertir la  part central de la diagonal en un passeig (i aquí ens deixen triar entre dues opcions tècniques).

Si llegeixes la propaganda de l'ajuntament simplement hi ha la tria entre les dues opcions tècniques o, alguns més generosos diuen que la tercera opció és una opció del NIMBY (es a dir, no a casa meva). Deixant de banda la sensació que en general CiU Barcelona ha perdut el sentit de fer coses quan s'han de fer els que acusen de NIMBY la opció de deixar la Diagonal com està fan demagògia... o potser s'han cregut que la tria entre les altre dues opcions és un a tria política.

Esparver, és que és una tria política!!


No, i t'explicaré perquè. Una tria política és decidir si volem una diagonal pels cotxes, una Diagonal pels vianants o una diagonal pel transport públic. L'ajuntament ha fet aquesta tria per nosaltres.

En canvi ens deixa triar entre dues opcions tècniques d'una de les opcions polítiques. Com si els ciutadans sense coneixements tècnics poguéssim decidir això, perquè posats a fer perquè no podríem decidir a quina freqüència de pas han de tenir els autobusos o quin recorregut han de fer.

Ok esparver, però titules democràcia.

Sí noi, les paradoxes tenen això... Però ja sabem que manipular una assemblea és molt fàcil i a sobre ens creiem que ens deixen triar.

Però malgrat tot aniràs a votar.

No ho sé, he d'anar a mirar-me les opcions.

17 de març 2010

En parlaré un altre dia

És una de les meves frases recurrents. I després no n'acostumo a parlar, segurament perquè si dic això és perquè no tinc clar que vull dir-hi o el que vull dir-hi em fa sentir incòmode.

A vegades penso que tot plegat és producte d'una mena de coqueteria per dir que tinc opinió de coses sobre les que no tinc opinió, i a vegades penso que simplement és que em fa por el que penso. I això darrer em preocupa. És lícit tenir por d'una opinió meditada?

No, no en tinc resposta. Però em preocupa perquè un cop vaig descobrir el la veritat sempre és una part de la veritat vaig començar a pensar que si un s'amaga la seva part difícilment ens aproparem a la veritat completa.

15 de març 2010

El nen

Fa un mes i mig que visc amb el pitet posat permanentment, tret de petites interrupcions per feina i altres obligacions obstruïdes per la nevada i la poca competència de qui em cobra impostos per facilitar-me la vida.

No tinc ganes de parlar de (in)competents, autofarsants i altres miserables. I no ho faré.

Ara com ara l'única cosa que em mou està plorant perquè té gana o potser simplement perquè s'ha pixat. Només s'havia pixat: bolquer nou, un petó i ja clapa com un angelet. Ara estic immers en el descobriment de l'estat del benestar dirigit a pares novells i no tant novells. I la primera notícia és que no és tant frustrant com l'estat del benestar per avis que no es valen per si sols... Ja en parlaré un altre dia.

La criatura ens ha sortit una delícia: Ens deixa dormir set hores, menja bé, no s'ha encostipat i pràcticament no ha tingut còlics. Els pares no estem tan sans (per algunes coses que ja sabíem, perquè la joventut només la curen els anys i perquè no tot pot ser perfecte) però ja comencem a aixecar el cap.

Hi ha coses que les vas descobrint poc a poc, a garrotades. D'altres permeten descobrir que funcionari i imbècil no són sinònims i sobretot que el servei públic de salut a vegades funciona i es pensa en l'usuari. No entendré mai que hagis d'anar a quatre llocs diferents per fer la paperassa oficial (on queda la finestreta única?), però tant se val: tot necessita seguir el seu curs.  

Ara només queda esperar que la primavera ens somrigui i tot segueixi endavant.

11 de març 2010

Quins nassos

Ho sento, però malgrat la meva infinita comprensió cap als poders públics i el meu infinit convenciment que la persona individual s'ha d'espavilar per sortir-se'n estic fart de sentir a gent de la corda estatalista que la culpa dels problemes de dilluns es de la irresponsabilitat de les persones.

Ben mirat tenen raó: es irresponsabilitat d'algunes persones que un cop arreglades les línies d'alta tensió encara no sàpiguen on tenen l'avaria de les línies de mitja.

També és d'irresponsables agafar el cotxe nevant sense cadenes (bé, més que irresponsables són poc espavilats).

De fet es d'irresponsables anar a treballar, o intentar portar al teu fill al metge: les urgències ho són només si ho són d'alguns. De fet tots hem de tenir un doctorat de medicina per decidir què és urgent però mai, en cap cas, podem automedicar-nos o posar en dubte el que diuen els sacerdots oficials.

Però el que més em toca la pera es que els que m'han venut que no puc decidir per mi mateix moltes coses perquè el bé comú està per sobre de tot a més a més m'exigeixin que jo tiri sal a la carretera. I no, no és això, no m'herniaré per agafar la pala, però que comencin a tenir clar que l'estat ha d'estar al servei de la persona i no la persona al servei de l'estat.

-Esparver, tot això ja ho sabies! 
-Però dol llegir-ho de gent que consideres raonable malgrat portar el carnet a la boca, que vols que et digui.

26 de gener 2010

Avui m'han dit franquista

Sí. Avui m'han dit franquista. M'havien adjectivat de moltes maneres, però avui algú m'ha dit franquista perquè li he dit que "I, finalment, els que han votat a favor de la cosa són de les terres de l'Ebre, a Barcelona es va votar en contra."

Ben mirat potser m'ho ha dit perquè li he demanat arguments per dir que un científic ha mentit. I demanar arguments segurament és franquista, perquè els arguments sempre són evidents i si algú no opina el que és correcte segur que menteix.

Però resulta que jo vaig sortir crític i no em crec els arguments si no em donen dades, i per desgràcia la discussió sobre la cosa nuclear d'Ascó s'ha fet sense donar gaires dades, perquè ja fa massa temps que l'argumentació contra qualsevol tema nuclear és "Nuclears No Gràcies".

Hi ha un fotimer d'arguments contra el dipòsit de restes radioactives a Ascó però no estic disposat a empassar-me arguments sense dades, perquè la ciència exigeix una mica de rigor i fa massa temps que em vénen arguments de la profunditat de: "Això és molt perillós" I jo pregunto "per què?" i em responen: "Ets un Nazi".

I, si el rigor és aquest entenc que discutim les coses a base de pancartes. Però a això jo no estic disposat a jugar-hi.

I, pels amics de les terres de l'Ebre, no busqueu la font dels vostres problemes a Barcelona. Si els polígons industrials estan mig buits alguna cosa teniu a dir-hi.

20 de gener 2010

De normes i realitats

Em costa molt d'entendre per què nassos tothom insisteix en crear realitats virtuals i els legisladors, a sobre, a legislar com si aquestes realitats virtuals fossin realitats reals.
Va per l'atzagaiada de Vic, sobre la que pràcticament només he sentit tonteries dels uns i dels altres.

L'única cosa que tinc clara sobre aquest tema és que la llei està feta amb els peus. No entenc com ens podem permetre tenir gent aquí a la que no deixem treballar legalment, més enllà de si tenen dret al serveis o no.

A mi les reivindicacions de papers per tothom m'havien semblat perverses sempre, però fer el papanates tenint gent a la que no deixem treballar o tenir gent sense una mínima cobertura social no és només pervers, és estúpid.

Però també és pervers i estúpid tenir una llei feta entre Madrid i Brusel·les que hagi de pagar l'ajuntament. I aquesta és la mare dels ous.

La resta són pavanes... I perilloses.

05 de gener 2010

Mentides i il·lusions

Sempre m'ha posat bastant nerviós la gent que es pensa que cal mentir per mantenir la il·lusió.

A casa el matí de reis sempre hi ha una estesa, més nodrida o menys, de paquets i paquetets. Sempre. Quan hi ha hagut criatures i quan no n'hi ha hagut. I tots, sempre, hem sabut qui els posava.

Bé, de tant en tant, de trascantó, hi havia algun paquetet de més, més humil, mal embolicat que posava algú que s'havia calçat el turbant quan no li tocava. Però la il·lusió també és això. Embolicar-se un turbant, cercar els ulls dels altres, saber que els miracles som nosaltres i no imatges a sobre d'un camell.

La màgia no pot ser l'engany, la màgia és saber viure mirant endavant i saber entendre la il·lusió amb cor d'infant, saber que entre un somriure i un altre pot haver-hi un món i que la llum als ulls no necessita mentides, tot és més senzill. 

03 de gener 2010

Anònim i lliure

No em registro mai als llocs que em demanen nom i cognom. No és del tot cert, però ja és això.

No sóc persona de discussions interminables ni d'opinions irreductibles, no recordo haver insultat mai a ningú per escrit. La civilitat no és aliena a la meva manera de veure el món, i el món virtual és món. Malgrat ell mateix.

Però no em sento còmode publicant coses que no sempre són políticament correctes, tot i que un amic opina que sóc d'una correcció que fa fàstic. Mentre no m'hi guanyi la vida les meves opinions per ser lliures han de ser anònimes. Perquè el delicte en l'estat de dret es tenir opinió pròpia, pensar que l'estat i el dret no poden estar per sobre de la meva consciència ni de la meva persona i posar en dubte algunes coses, per exemple la seva legitimitat.

En el fons sempre he estat una mica individualista, un anarquista fora del manual i m'ha agradat massa poder fer la meva... al meu racó, els altres no tenen perquè patir-me igual que jo no suporto patir als altres.

El grup sempre m'ha fet feredat, tinc la mania de posar-ho tot en dubte i el grup exigeix un comportament gregari, especialment dintre dels grups que critiquen els comportaments gregaris dels altres grups.

I no, no diré que les banderes només serveixen per cremar-les perquè cremar una bandera també és una bandera. I qui ho hagi d'entendre ja m'entendrà.

01 de gener 2010

Canviant de pell

Un dia nou, ventós i clar. Un any nou amb l'esperança que es manifesta fent bonys a la panxa de la M.

El darrer any ha estat bo. La bondat d'un any es fa comptant les alegries i no les desgràcies. Més enllà d'això tot és fum.
La vida és dels que quedem. Els que se'n van ja han viscut el que havien de viure i l'any s'endú el que s'endú, que no sempre és el que voldríem que s'endugués.

Davant nostre hi queden molts camins per trescar, molts prats per seure i moltes pipes per fumar. És la pregària de deixar passar el temps mentre fem la nostra via i prenem temps al rellotge aturat.

Aquest és un nou any. Un Nadal gairebé fora de la capvuitada i una nova esperança.

Que el pugueu viure amb l'alegria de mirar la cara positiva de la vida.

Sigueu també feliços.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...