Ressentiment

Tots hem passat un camí de vida més o menys reeixit. Jo, personalment, tret de treballar a la NASA he assolit tot el que volia quan tenia 15 anys. 

Diuen què estem molt malament, que tot és culpa de que els que van venir abans de nosaltres i nosaltres (la meravellosa generació X) pobrets no hem pogut superar als que ens han precedit perquè no ens han deixat.

Cada dia tinc més la sensació que som una generació de sucre. Hem viscut molt bé, vam tenir molts pocs problemes per trobar feina i, en general, tenim resolt l'habitatge d'una manera bastant raonable. Però no hem tingut nassos de fer res més enllà de llepar roda dels que van venir abans... i ara plorem perquè els d'abans no deixen el volant i veiem que els que venen darrere són més espavilats que nosaltres i deixem anar el nostre ressentiment. Algú fins i tot n'ha fet un negoci i una marca.

Resulta curiós que qui en fa marca i negoci es neguitegi perquè se li critiqui el concepte encara que sigui fent molta menys sang de la que fa ell. O potser no. En general aquest país nostre alava molt el ressentiment però un dia o altre hauríem de començar a fer coses sense preocupar-nos de les rèmores. Bé, ho faran els que venen darrere perquè nosaltres ja estem massa apalancats. Però veig que com a generació no sabem deixar el paternalisme (vici copiat a la generació anterior).

És segur que poc a poc estem vivint un canvi tecnològic que fa què tothom estigui bastant desorientat i estem distrets per problemes que no son nostres però dels què patim les externalitats negatives. Però això no és, no hauria de ser, excusa per arrossegar-nos en el ressentiment del nostre sentiment de fracàs.

En tot cas jo, a la vida, tinc encara moltes coses per fer i per gaudir. Si algú està ressentit amb mi o amb el què pensa que represento (en general tinc la sensació que ningú sap situar-me massa) ja s'ho farà però una de les coses que tinc clares de fa uns anys és que no tinc cap necessitat d'amagar el que penso: no depenc de cap porta que no sigui jo mateix.