Sovint tens la sensació que gent que diu tenir una opció de vida absolutament racional (basada en principis científics i "ètics" - com si una ètica racional fos possible -) porta molt, però molt, malament que algú no adopti la seva opció de vida, en faci befa o simplement hi plantegi incoherències.
Tots tenim contradiccions i (encara que fem veure que no) principis últims on aferrar-nos. Però no podem (no hem de) pretendre que tothom adopti la nostra opció de vida. Per racional que sigui. I sempre hem de (hauriem de) estar disposats a adaptar els nostres dogmes a la realitat.
En el fons acaba passant allò que vaig sentir a no recordo qui: "Hi ha més partidaris de la immaculada concepció entre no catòlics que entre catòlics". I és això, els dogmes nous necessiten de seguretats que qui du segles darrera li rellisquen bastant (tret dels inevitables zelotes, però a la vida en trobes, fins i tot parlant de futbol).
Jo ho faig millor o pitjor però més o menys vaig fent el què puc. No diré que no em fiqui amb els altres perquè no seria cert: jo respecto totes les opcions i, fins i tot, participo de rituals que no són meus (també dels meus). I només hi ha una cosa que no t'acceptaré: que vulguis plegar-me a mi als teus ideals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada