Hem estat treballant allò dels nuclis distribuïts.
Com cada cop que obrim un calaix ens hem trobat amb records i rèmores que havien quedat aparcats allà. És bonic però inquietant. Surten fotografies que no recordes haver fet i records de moments on tot era il·lusió i objectius comuns.
Francament, ara no sé on som ni que hem repartit però la sensació de fer un pas més cap a un lloc que no vull anar és a la vegada desmoralitzadora i inquietant. Altres haguessin engegat al rec tot plegat i no sabré mai si no fer-ho és valentia o esgarrifor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada