Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

Un ciri a Santa Rita

Hi ha males noticies i anuncis de mala noticia. Els darrers són pitjors: No saps com has d’actuar. Encara que sigui algú que només és proper a tu per interposició, l’anunci d’una mort a terminis és un cop dur si no ets una soca sense sentiments. 
Estar entre els quaranta i cinquanta anys t’envolta de noticies de gent de la teva promoció que comença a faltar. Càncers i altres avaries del cos. Un amic diu que tot el que vivim més enllà dels quaranta és vida de propina.
Jo tinc la sensació de ser un afortunat, potser perquè no crec en el determinisme de la vida. Una aposta com qualsevol altra, però a mi em funciona. A més a més penso que si realment la vida fos determinista pensaria el mateix: estaria determinat que he de pensar això. Deixem-ho que no tinc ganes d’embrancar-me en una reflexió filosòfica.
Davant encara tinc moltes coses per fer. De fet moltes més de les que dono l’abast i algunes hòsties fan que tot passi més balder, menys transcendent. Hi ha tortures, buscades, que perd…

El sermó de Fra Junqueras

Ho escric amb la recança de pensar que si no hagués sentit el sermó hagués escrit el mateix. Tot i que formalment ha esta més una mala classe que el pèssim sermó del contingut.

Tot plegat xerrar molt per no dir gaire res, litúrgia (necessària) però un xic buida. Mantenir el tipus de cara a les eleccions municipals i pretendre poder culpar al Mas de retardar la independència.  Potser m'equivoco i darrere hi ha coses parlades a la rebotiga, fet i fotut, ho espero.

Hi ha coses que em saben greu, que la CUP no hagi anat a escoltar el sermó no m'agrada, que tots els grupies del president estiguin excitats criticant al Junqueras, que els quadres d'ERC pensin més en les municipals que en la hipotètica independència.

I que consti que jo penso que tres formacions independentistes sumarien (sumaran) més vots que una quimèrica llista única cuqui. Però així no.

Potser caldrà llegir el que ha dit, perquè escoltat ha estat un drama formal. Però no n'espero gaire cosa: no era una con…

El Sant Vicenç del President

Anit el president va decidir fer un Sant Vicenç sortint de botifarra. Un cop vistes les cartes que van sortir aquell nou de novembre, que molts deien que no era res, diu que vol fer-ho tot a una sola partida; diu que en divuit mesos, si ERC juga (i millor si ho fan les CUP), munta una operació per fer un estat independent. I els que vinguin després ja faran la constitució. Si poden.
Tot plegat sona una mica a: “A veure si teniu nassos o us amagareu darrera les vostres sigles immaculades”.
Tampoc ha explicat gaire com ho farà realment, però menys explicacions han donat els que diuen que faran una DIU sense despentinar-se. I d’aquella cosa que els de ERC en van dir full de ruta (o una cosa per l’estil) val més no parlar-ne. Per tant tot és terra incògnita. Però és el President qui marca l’agenda, per molt que els conservadors (de dreta i esquerra) vulguin inventar agendes-relat alternatives.
Jo, que per algunes coses sóc vell, penso que aquesta aposta a fer hivernar els partits durant un…

Elogi tardoral

Aquest any el paisatge urbà és altament encoratjador un cop ha començat la fresca oficial, el fred no hi és i tret de pèls plomalls de les canyes tampoc se l’espera. Tot plegat té els signes d’ordre, serietat i sobrietat que hom espera d’una ciutat de debò.
He vist barrets d’aquells de veritat; no aquells horribles barrets mutilats, de jubilat sense res a fer, que havien omplert la nostra ciutat quan no sabíem què fer amb tanta modernitat. He vist barbes vuitcentistes però perfectament ordenades i arranjades.
I les senyores? Ai, les senyores. L’any que els dictats de la moda arraconin les botes la tardor perdrà gran part de la seva bellesa. Les senyores aquests dies són una magnífica imatge del romanticisme no ensucrat dels romàntics. Allò que passà abans que el barroquisme gòtic dels modernistes ho emmerdés tot.
Ben mirat, la tardor és infinitament superior a l’excessiva voluptuositat de la primavera.

Sóc fred

L'altre dia m'ho van dir i  potser sigui cert. No tinc un tarannà donat al somriure i a la rialla fàcil. Però ric exageradament i m'adapto amb certa facilitat a tots els entorns que m'envolten. I sense la barrera electrònica sóc poc abrandat defensant les meves posicions com l'home de l'acudit:

Vostè com és que es conserva tant bé? Jo, perquè no discuteixo mai amb ningú. Va, home, no serà per això. Doncs no serà per això.
I qui dia passa, any empeny. Però amb les barreres adequades sóc un home de conviccions pètries i de lògiques de pedra picada.
En realitat no sóc ni una cosa ni l'altra, sóc un home amb dubtes poc tolerant a les lògiques simplistes i menys tolerant encara a la deshonestedat intel·lectual. Especialment si és autoinflingida. Potser perquè penso que, a vegades, m'enganyo a mi mateix.
I tot plegat fa que en viu pràcticament no parli mai de política, ni de cultura, ni d'història, si no és en entorns molt escollits on les meves idees una mi…

Disc sol·licitat per a l'Enric Vila

L’altre dia vam tenir una petita conversa al twitter. I ell, una persona de projecció pública, va demanar-me a mi, un noningú, la meva opinió sobre el relat que transmeten els seus articles recents. Diu que n’escriu un diari.
No, no cauré en el que va dir una contertuliana: "Analista de prestigi cau en el pou del libel, menyspreant els seus lectors" perquè no és això. De prestigi en té, guanyat a pols. De valentia també, molta. S’ha atrevit des de fa molts anys a posar en dubte idees escleròtiques del catalanisme, nacionalisme inclòs, que ningú ha gosat gairebé mai posar en dubte. Ha fet pensar i ha estructurat idees que d’altres menys formats en aquests temes intuíem coixes però no sabíem com expressar.
Tot plegat ve d’una conversa on hi havia gent a la que no li agraden les crítiques al MHP Mas, i l’Enric n’ha publicades unes quantes darrerament. També hi érem gent que no hem vist clar el paperot que ha fet ERC entre la suspensió del primer 9N i el moment de la conversa. …

Fotografia d'un instant

Camins de glòria és una gran pel·lícula antimilitarista que no m’ha fet pacifista de la mateixa manera que els contes i novel·les de Howard Fast no em van convertir en comunista. I em van agradar molt, la pel·lícula i les novel·les. Només les lliga Kubrick i una intel·lectualitat ara ja antiga. Però jo no faig fàstics a l’antigor perquè sense l’antigor el present és foc d’encenalls.
Tots ens hem culturitzat sobre visions pop de coses antigues, fins i tot els savis de la torre d’ivori veuen l’antigor pel forat del seu pop elititzat. El pop, com gairebé tot en aquest món, és un esquema profundament maniqueu. L’antimaniqueisme també, no s’hi val enganyar-se. Però més enllà d’aquest joc de bons i de dolents tothom cita Maquiavel sense haver-lo entès i, sovint, sense haver-lo llegit.
El meu imaginari preadolescent és el món d’aventures perfectament britànic que va de Dick Turpin a John Silver i de David Balfour al Dr Manette. I així he sortit jo, antic i anglòfil. És a dir: un home d’ordre…

Codi consulta

Ho escric després de no haver vist la convocatòria i abans que a Madrid facin el seu gest de força: guions de serie negra. De mal humor negre de bona part de l'unionisme teòricament demòcrata.

Perquè el problema no és la consulta, ni la independència, ni la democràcia, ni la llei. El problema és d'una simplicitat exagerada: per als unionistes els catalans no existim. L'unionisme, fins i tot el que viu i treballa a Catalunya i es considera català, considera que Catalunya només és un detall folklòric dins una única realitat: Espanya.

Els unionistes més espavilats no busquen Espanya en l'accident geogràfic ni confonen la província romana amb una realitat nacional. Però no ens reconeixen, per això són prohibicionistes. Aquesta és la principal raó per la que penso que si votem, surti el que surti, hem guanyat. Tots, els unionistes catalans també, perquè deixarem de ser un gra al cul d'Espanya per ser membres d'alguna cosa. 

Ara bé, no sé si votarem. No està el món,…

Lliçons pujolianes

He sentit d'esquitllentes la compareixença del president Pujol, Jordi Pujol, a la comissió del Parlament. He seguit a estones el que deia la gent al meu TL del Twitter. I he arribat a una conclusió: Els nostres representants polítics són mesells.

Si muntes una litúrgia, una compareixença és una litúrgia, no pots passar de missa de vuit a El Molino i d'aquí a un interrogatori sumari (sense respostes). En Pujol se'ls ha pixat a sobre, i això no ens ho podem permetre.

Les esbroncades d'en Pujol, mítiques al seu moment, són d'una altra època i d'un estil de país que no vull meu. No, de cap manera, i la dignitat d'un parlament no se les pot permetre. És lamentable que es doni peu a coses d'aquestes, perquè: amb quina força moral una senyora que s'ha negat a comparèixer al parlament es pot encarar a un personatge així? Quina força pot tenir un orador, sobrevalorat, que el seu parlamentari europeu va rebre per error diners d'en Fèlix Millet a Suïssa?

T…

Un curs mogut

Poden passar moltes coses perquè la realitat ja no encaixa amb la imatge que se'n fa, però ja vaig dir que ja avisarien, la meva vida va per una altra banda.
Sí, sí, no patiu. Seguiré participant en les melindrades que organitzin, si més no amb les que no passin més enllà del límit del meu sentit del ridícul.
Aquest any ja aniran tots dos nens a l’escola i tinc una part important d’horari fixe i dedicaré els horaris no fixes a arrencar projectes que tinc a mitges o mig abandonats. Però el canvi més gran serà que torno a la universitat encara que només sigui per treure’m de sobre aquella sensació tant desagradable de deixar sempre les coses a mitges.
Ara m’adono, tot escrivint amb fosca al carrer, que la meva vida té el seu camí arrossegant-se subtilment en el corrent que arrossega la massa. No hi estic al marge però jo cada dia vaig més a la meva. No sé si és maduresa o simple afartament.

La veritat mai és completa

A vegades les vacances i petites convivències forçades creen malentesos i tensions innecessàries.

El pitjor que et pot passar si ets terriblement conciliador és que persones que estimes tinguin part de raó però no la raó completa i es barallin sordament. No pots donar la raó a ningú i tampoc pots dir-los a cap dels dos que s'equivoquen completament. Tampoc ets omniscient i per tant no tens la veritat absoluta.

Una cosa que m'emprenya molt és que a vegades hagis de fer grans esforços per evitar segons quins conflictes i per evitar sentir-te dir segons que facis anar malament a altres persones.

Cometre errors per amor hauria de ser impossible. I no ho és.

Retalls de contemporanietat

Els petits detalls de la vida pública són imatge de petits vicis ocults de la vida privada. Això va per persones i per grups. Més enllà de quina sigui la veritat en el supòsit, profundament optimista, de que hi hagi veritat.

Sé que estic obsessionat per aquesta passió per la moralitat (dels altres especialment) que desborda el pensament contemporani. També estic profundament sorprès de la pèrdua de prestigi intel·lectual dels símbols producte del positivisme mal paït.

He trigat a trobar la paraula, n'he dit prestigi intel·lectual perquè el prestigi factual no s'ha perdut pas. De fet s'ha sublimat camuflat en suposada in correcció política i d'altres mandangues.

Segurament tot plegat no és més que el producte d'una història personal que m'ha fet veure trampes on ningú s'atreveix a senyalar-les i a relativitzar veritats socialment indiscutibles. I, sobretot, no donar valor moral a coses que són i que produeixen fets tant ridículs com patriotes declarant-se apàtr…

Persistir

Quan tot és abundància tot és fàcil, fins i tot tenir temps és fàcil. A més a més no tots els interessos són comuns, déu nos en guard! Però tot pot acabar sent bonic, perquè la fatalitat és un mite nefast. Podem acceptar el fat de l’heroi, però no la fatalitat derrotista.
A vegades la vida de parella és un drama. Ho és perquè no tots tenim el mateix grau de conformisme -reconec que el meu és molt alt- i no tots pensem el mateix sobre l’obligació dels altres a ajudar-nos. O, simplement, la quantitat i la qualitat de coses importants és dispar. Hi ha qui discrepa sobre si és objecte o subjecte.
Molt sovint la felicitat no és més que una manera de prendre’s la vida, i fer-ho en paquets petits és complicat. Però tot és anar fent. Per sort les dificultats i els desencontres van passant. Amb dificultat, persistint a perdonar.
Cada cop que avancem, cada cop que ens aturem, cada cop de discutim, cada cop que no veiem clar on volem anar a parar. Som tossuts i a voltes obstinats. Però persisti…

Sonata d'agost

Sempre m'ha agradat treballar a l'agost. Tot i la xafogor barcelonina solen ser dies tranquils. Ho eren fins que van néixer els nens. Amb els nens el concepte tranquil·litat pren un significat diferent, però sol ser un bon mes per no fer vacances i acabar tot aquell munt de cosetes que queden pendents menjades per les urgències del dia a dia. Aquest any a més a més he començat un nou horari, servituds del meu caos laboral i d'alguns principis que no sempre són bons. Els matins amb llum, amb pocs turistes i pocs pencaires poblant els carrers son una metàfora de silencis, preludi del brogit del migdia i la voràgine etílica de la nit. Ara, a vigílies de les primeres vacances certes des de fa molts anys, apilo llibres per triar que m'enduc fora aquests dies de desconnexió de feines i esperances, els deu dies de llegir i jugar amb els nens i poca cosa més.
Penso que n'agafaré només un, de poesia,  i no sé si l'obriré. Segurament farà de coartada per no engegar televiso…

Parlant de moral

Llegeixo, aquí i allà, pràcticament tot el que m'arriba. Coses que m'agraden i coses que no m'agraden. Coses que m'interessen i coses que no m'interessen gaire. Coses que parlen d'aquesta lluminària que anomenem procés i coses, la majoria, que no hi tenen  gaire a veure.

I sempre parlem de moral. A totes hores i en tot moment
. Em diuen que no és cert, que parlem de moltes altres coses, que parlem de futbol, de política, d'economia, de sentiments, de tot el que se'ns passa pèl cap.

Desenganyem-nos, parlem de moral. Estem obsessionats amb la moral i quan parlem del Barça parlem o de valors (moral) i de la vida dissoluta que li envegem a l'expresident Laporta. Quan parlem de política parlem de lleis i legitimitats: moral al cap i a la fi.

No em sembla malament, fet i fotut, la nostra vida és un compendi de decisions morals que dissimulem tan com podem. Vam fer veure que matant Déu matàvem la moralitat i ara ens hem tornat uns puritans, uns soldats de la N…

Un ou de pasqua

Sóc més de Pasqua que de Divendres Sant. Qui ho hagi d'entendre ja ho entendrà.

Doncs ja tenim aquí la Pasqua, amb el que ve de gust i el que no ve tant de gust. Quan tens canalla petita els dies de festa escolar són els dies que no descanses, però això va amb el sou. Però hi ha els ous de pasqua. No, no aquestes cosetes delicioses de xocolata que gastem per aquí si no aquells ous tot decorats que, en altres contrades, amaguen al jardí o per la casa perquè la canalla els trobi.

 I porto una temporada amb la il·lusió d'un nen buscant ous de pasqua. I l'alegria d'anar-los trobant.

Això de les primàries del PSC

Quan vaig sentir que al PSC farien unes primàries obertes em va sortir un: ah, però li deixaran fer la llista que li sembli al candidat? Em van contestar que no. Naturalment.
No podem esperar una altra cosa d'un partit que està copiant, convenientment actualitzat, civilitzat i sense poder, la filosofia del NKVD. Amb perdó.

La cosa té la seva gràcia, perquè unes primàries exigirien que els "aparells" dels partits (maleïda paraula) es quedessin discretament amagats als quarters d'hivern i fessin el que no saben fer amb els seus grups municipals: d'assessories. No parlo del PSC, que és un dels que menys malament ha fet aquesta feina, parlo en general. Però han plantejat (van plantejar) això de les primàries com una gran operació de màrqueting en nom d'una regeneració de la democràcia que no es creu ningú, ni els que l'han plantejada.

L'altre dia a can Twitter a @elsomatent i alguns altres se'ls va acudir que podien posar nerviosos als factòtums de l&…

Digressions

Tot plegat va passant.

Poc a poc, mentre puges al turó, la suor amara l'esquena malgrat el fred.
Recordes els que altres cops t'hi han acompanyat i s'han perdut en temps antics i obligacions noves.

Penses que voldries pujar-hi amb el pare, això ja no serà.
Que voldries que els nens t'hi acompanyessin de tant en tant, això potser algun dia si volen.

Tot plegat són distraccions, beneïdes distraccions, mentre corres cap a algun lloc. No saps quin. Cada dia.

Tot plegat una fita al camí de no sé on.
Però demà tornaré a pujar al turó. Voldria fer-ho cada dia però el rellotge és un senyor molt estricte.

Potser massa estricte. I no trobes companys que només vulguin passejar. Ets massa jove per això.

La Candelera

Si La Candelera riu el fred és viu

Ja fa quaranta dies de Nadal. Fa quaranta dies que no escric. També són els quaranta dies de l'any de més merder sociofamiliar a casa meva.

Hem sobreviscut a tot plegat amb nota.

També és el dia que recorda la fe de la iaia. La saviesa d'algú que amb prou feines havia anat a escola.

Diu que La Candelera és quan es converteix l'espera en esperança.
M'ha agradat. És un bon projecte de vida. Molt millor que allò de qui espera desespera.

Doncs endavant. I no, no estic parlant de política.