Passa al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2014

El sermó de Fra Junqueras

Ho escric amb la recança de pensar que si no hagués sentit el sermó hagués escrit el mateix. Tot i que formalment ha esta més una mala classe que el pèssim sermó del contingut.

Tot plegat xerrar molt per no dir gaire res, litúrgia (necessària) però un xic buida. Mantenir el tipus de cara a les eleccions municipals i pretendre poder culpar al Mas de retardar la independència.  Potser m'equivoco i darrere hi ha coses parlades a la rebotiga, fet i fotut, ho espero.

Hi ha coses que em saben greu, que la CUP no hagi anat a escoltar el sermó no m'agrada, que tots els grupies del president estiguin excitats criticant al Junqueras, que els quadres d'ERC pensin més en les municipals que en la hipotètica independència.

I que consti que jo penso que tres formacions independentistes sumarien (sumaran) més vots que una quimèrica llista única cuqui. Però així no.

Potser caldrà llegir el que ha dit, perquè escoltat ha estat un drama formal. Però no n'espero gaire cosa: no era una con…

El Sant Vicenç del President

Anit el president va decidir fer un Sant Vicenç sortint de botifarra. Un cop vistes les cartes que van sortir aquell nou de novembre, que molts deien que no era res, diu que vol fer-ho tot a una sola partida; diu que en divuit mesos, si ERC juga (i millor si ho fan les CUP), munta una operació per fer un estat independent. I els que vinguin després ja faran la constitució. Si poden.
Tot plegat sona una mica a: “A veure si teniu nassos o us amagareu darrera les vostres sigles immaculades”.
Tampoc ha explicat gaire com ho farà realment, però menys explicacions han donat els que diuen que faran una DIU sense despentinar-se. I d’aquella cosa que els de ERC en van dir full de ruta (o una cosa per l’estil) val més no parlar-ne. Per tant tot és terra incògnita. Però és el President qui marca l’agenda, per molt que els conservadors (de dreta i esquerra) vulguin inventar agendes-relat alternatives.
Jo, que per algunes coses sóc vell, penso que aquesta aposta a fer hivernar els partits durant un…

Sóc fred

L'altre dia m'ho van dir i  potser sigui cert. No tinc un tarannà donat al somriure i a la rialla fàcil. Però ric exageradament i m'adapto amb certa facilitat a tots els entorns que m'envolten. I sense la barrera electrònica sóc poc abrandat defensant les meves posicions com l'home de l'acudit:

Vostè com és que es conserva tant bé? Jo, perquè no discuteixo mai amb ningú. Va, home, no serà per això. Doncs no serà per això.
I qui dia passa, any empeny. Però amb les barreres adequades sóc un home de conviccions pètries i de lògiques de pedra picada.
En realitat no sóc ni una cosa ni l'altra, sóc un home amb dubtes poc tolerant a les lògiques simplistes i menys tolerant encara a la deshonestedat intel·lectual. Especialment si és autoinflingida. Potser perquè penso que, a vegades, m'enganyo a mi mateix.
I tot plegat fa que en viu pràcticament no parli mai de política, ni de cultura, ni d'història, si no és en entorns molt escollits on les meves idees una mi…

Codi consulta

Ho escric després de no haver vist la convocatòria i abans que a Madrid facin el seu gest de força: guions de serie negra. De mal humor negre de bona part de l'unionisme teòricament demòcrata.

Perquè el problema no és la consulta, ni la independència, ni la democràcia, ni la llei. El problema és d'una simplicitat exagerada: per als unionistes els catalans no existim. L'unionisme, fins i tot el que viu i treballa a Catalunya i es considera català, considera que Catalunya només és un detall folklòric dins una única realitat: Espanya.

Els unionistes més espavilats no busquen Espanya en l'accident geogràfic ni confonen la província romana amb una realitat nacional. Però no ens reconeixen, per això són prohibicionistes. Aquesta és la principal raó per la que penso que si votem, surti el que surti, hem guanyat. Tots, els unionistes catalans també, perquè deixarem de ser un gra al cul d'Espanya per ser membres d'alguna cosa. 

Ara bé, no sé si votarem. No està el món,…

Lliçons pujolianes

He sentit d'esquitllentes la compareixença del president Pujol, Jordi Pujol, a la comissió del Parlament. He seguit a estones el que deia la gent al meu TL del Twitter. I he arribat a una conclusió: Els nostres representants polítics són mesells.

Si muntes una litúrgia, una compareixença és una litúrgia, no pots passar de missa de vuit a El Molino i d'aquí a un interrogatori sumari (sense respostes). En Pujol se'ls ha pixat a sobre, i això no ens ho podem permetre.

Les esbroncades d'en Pujol, mítiques al seu moment, són d'una altra època i d'un estil de país que no vull meu. No, de cap manera, i la dignitat d'un parlament no se les pot permetre. És lamentable que es doni peu a coses d'aquestes, perquè: amb quina força moral una senyora que s'ha negat a comparèixer al parlament es pot encarar a un personatge així? Quina força pot tenir un orador, sobrevalorat, que el seu parlamentari europeu va rebre per error diners d'en Fèlix Millet a Suïssa?

T…

Un curs mogut

Poden passar moltes coses perquè la realitat ja no encaixa amb la imatge que se'n fa, però ja vaig dir que ja avisarien, la meva vida va per una altra banda.
Sí, sí, no patiu. Seguiré participant en les melindrades que organitzin, si més no amb les que no passin més enllà del límit del meu sentit del ridícul.
Aquest any ja aniran tots dos nens a l’escola i tinc una part important d’horari fixe i dedicaré els horaris no fixes a arrencar projectes que tinc a mitges o mig abandonats. Però el canvi més gran serà que torno a la universitat encara que només sigui per treure’m de sobre aquella sensació tant desagradable de deixar sempre les coses a mitges.
Ara m’adono, tot escrivint amb fosca al carrer, que la meva vida té el seu camí arrossegant-se subtilment en el corrent que arrossega la massa. No hi estic al marge però jo cada dia vaig més a la meva. No sé si és maduresa o simple afartament.