16 de setembre 2020

Nosaltres els misantrops

Això ho escric desprès de llegir aquest article a vilaweb i què algú em demanés a tuiter per què jo hagués carregat encara més. De fet tot bé de la misantropia o esperit d'ermità que d'alguna manera poc dissimulada presumeixo que tinc. I ho duc prou bé, però la interacció social forçada mai ha estat una font d'il·lusió per a mi.

La gent que parla de la socialització dels nens com si fos una gran cosa que els fa una gran il·lusió però per a molts és una càrrega. Fins i tot la interacció a classe amb altres nens pot fer que els misantrops com jo (fixeu-vos que he evitat de totes totes parlar de timidesa) ens refugiem en els nostres universos particulars i aprofitem menys del que seria necessari els aprenentatges en grup.

I és evident que cal aprendre a socialitzar, per això hi ha esplais i la plaça del poble. No sé si m'explico. No són espais reglamentats on com diu un poema d'una novel·leta espanyola de l'altre segle on "hacen sus necesidades a toque de campanilla".

Més enllà d'aquesta cosa de tenir escoles per fer ciutadans i no per aprendre (o fer-ne serveis socials perquè els pares bé ens hem de guanyar la vida) sembla que no entenem que aprendre és una cosa feixuga (requereix esforç) i és, fonamentalment, individual. Malgrat tot cal saber preguntar quan et cal, però no és una tasca de grup.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...