A vegades la vida se t'escola. Pel que sigui. Tot va massa ràpid i tens aquella mena de coragre de que no acabes res. Ara mateix, per davant de totes les coses que voldria fer, de tots els objectius vitals, d'allò que hom espera de la vida hi ha una mena d'urgència que em supera. Una urgència estanya i poc racional.
Potser,com em van dir ahir, he de prendre temps per contemplar (què és aquest blog si no una mena de contemplació a crits?). Potser.
Potser he de treure hores de fer coses i afegir hores (quan?) de no fer coses.
En el fons, però no gaire en el fons, el que deia de l'habitació pròpia.
I deixar de cridar. Sobretot deixar de cridar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada